Any nou, tot igual?

Joan Bou
Acaba un any, en comença un altre. Una vegada més és el moment de les «celebracions», de fer projectes, de renovar —vells i tòpics— propòsits, quasi sempre incomplits. I, encara que sembla que l'inici de plans i programacions està més supeditat a la pausa de l'estiu i s'ajusta al calendari de cada curs —en els ambients docents o pastorals sobretot—, la veritat és que és difícil estes setmanes no reviure somnis i plantejar-nos bons desitjos. Deu ser que la psicologia humana necessita estes convencions ritualitzades per a intentar aprehendre la intangibilitat del temps i, per això, establix algunes fites cícliques que ens ajuden a prendre consciència de la nostra realitat i van construint la nostra cultura.

No obstant això, encara que el consumisme imperant aconseguisca cada vegada més ofegar els valors genuïnament «humans» en festes i guirigalls —pense que massa vegades obscenes en el context global del nostre món—, la veritat és que, si volem situar-nos en una perspectiva realment «humana», no convindria deixar passar estes oportunitats del calendari perquè realment ens ajudaren a no «perdre'ns pel camí». És a dir, perquè ens ajudaren a parar-nos a pensar d'on partim, on estem i a on volem anar; quines forces tenim per a açò i amb quins obstacles i ajudes ens podem trobar en intentar aconseguir les nostres metes. Açò és el que diem «avaluar», requisit indispensable per a poder «programar», és a dir, per a poder «decidir lliurement» —conscientment i responsablement, per tant, com correspon a la nostra dignitat i condició— que estem fent amb el temps que se'ns ha donat.

I açò val tant en l’àmbit personal com en el col·lectiu, per a les nostres organitzacions, empreses, entitats o institucions de qualsevol índole. També, des d'una perspectiva secular, per a les nostres comunitats, parròquies o esglésies.

L’«avaluació» —que necessàriament ens remet a un determinat univers de valors— constituïx la base del «progrés», perquè només en la mesura que prenem consciència dels fracassos i els èxits i dels seus determinants i conseqüències, és possible «planificar» i, per tant, assumir l'exercici de la llibertat que ens humanitza; i és possible, a més, el desenvolupament de l'autoestima —individual i col·lectiva— que es precisa per a realitzar l'esforç que requerix el «creixement». En tercer lloc, sabem també que en la mesura que esta avaluació siga «comunicable» i «homologable» servirà per a generar confiança, element fonamental en tota relació que pretenga ser eficient, siga en el nivell i àmbit que siga. Conseqüentment, també pel que fa a l'organització i govern de l'Església.
Per a «avaluar» és indispensable poder «mesurar la qualitat» de qualsevol gestió o procés, la qual cosa requerix disposar d'instruments, definir prèviament determinats indicadors i utilitzar metodologies adequades. Entre estes, sens dubte, són més pertinents aquelles que comporten una major coimplicació de tots els agents concernits, atés que no cal esperar la seua participació i coresponsabilitat en allò que no estimen; no s'estima allò que no es coneix i no es coneix allò que ens resulta allunyat, alié i indiferent. No sé si l'Església és conscient i disposa de tot açò. Vull suposar que sí. Però és obvi que la immensa majoria dels seglars —no parlem ja de la ciutadania en general— estes pràctiques, cada vegada més assumides en les societats democràtiques, les percebem com molt allunyades de la praxi eclesial. Tal vegada perquè alguns eclesiàstics sembla que seguixen argumentant que l'Església no és una societat democràtica i tampoc una associació política, sense vore que este argument amaga una concepció política pròpia de les societats feudals. Segurament també perquè a massa fidels ens resulta més còmode que l'Església seguisca així i siga poc més que una empresa de la qual s'encarreguen uns altres i nosaltres utilitzem —cada dia menys— per a determinats servicis.

Amb esta manera d’«avaluar» podríem, doncs, planificar i créixer, optimitzar la gestió dels recursos i mitjans disponibles en funció dels nostres objectius i des dels propis principis; ens acostaríem a la «trasparència» que cada vegada més es requerix com a requisit de legitimitat i podria «sostenir-se la credibilitat», indispensable per a qui vulga —o necessite per les seues funcions i responsabilitats— assentar la seua «autoritat socialment». ¿Està açò tan allunyat de la missió evangelizadora d'una Església que naix de l'Encarnació cada any de nou celebrada en Nadal? ¿Pot ser un «bon desig» que ens vaja movent a tots este any nou?