PASSOS PER CAMINS DE PAU

Martín Gelabert Ballester, OP
Gràcies a una iniciativa de Pau VI, almenys en el món catòlic, l’any comença amb la celebració de la Jornada Mundial de la Pau. El lema proposat enguany pel papa Francesc no pot ser de major actualitat: «Migrants i refugiats: hòmens i dones que busquen la pau». (1) El lema indica que, almenys d’entrada, molts no emigren per motius únicament econòmics o fins i tot polítics, sinó buscant un lloc on viure en pau. Per a trobar-lo, diu el Papa, estes persones «estan disposades a arriscar les seues vides». El Papa es pregunta per què hi ha tants refugiats i migrants. I respon: els conflictes armats i la violència organitzada provoquen el desplaçament de persones. Afig, citant Benet XVI: hi ha altres raons, abans de res «l’anhel d’una vida millor, a què s’unix en moltes ocasions el desig de voler deixar arrere la desesperació d’un futur impossible de construir».

El Papa constata que la majoria d’eixos migrants ho fan seguint un procediment regulat, però uns altres es veuen forçats a prendre altres vies. Dit d’una altra manera: a voltes les vies legals semblen impossibles, bloquejades o massa lentes. A açò cal afegir el que diu literalment el Papa:
«En molts països de destinació s’ha difós àmpliament una retòrica que emfasitza els riscos per a la seguretat nacional o el cost de l’acolliment dels qui arriben, menyspreant així la dignitat humana que els ha de reconéixer a tots pel fet que són fills i filles de Déu. Els qui fomenten la por envers els migrants, en ocasions amb finalitats polítiques, en lloc de construir la pau sembren violència, discriminació racial i xenofòbia, que són font de gran preocupació per a tots aquells que es prenen seriosament la protecció de cada ésser humà».

Acollir el germà estrany i diferent no és fàcil, perquè l’estrany, d’entrada, produïx desconfiança. Però quan a l’estranyesa se li ajunta la il·legalitat, l’acolliment resulta encara més complicat. Qui ajuda a eixes persones, s’arrisca a cometre un delicte. Per açò el Papa parla d’una estratègia que vaja més enllà de la compassió i entre en el terreny de l’acció. La primera de les accions que el Papa recomana va en la línia «d’ampliar les possibilitats d’entrada legal, no expulsar els desplaçats i els immigrants a llocs on els espera la persecució i la violència, i equilibrar la preocupació per la seguretat nacional amb la protecció dels drets fonamentals».

A l’hora de la pràctica, a l’hora de la veritat, no tots podem i, cosa que és més seriosa, no tots estem disposats a complicar-nos la vida per a acollir a eixes persones. Però, almenys, tots hauríem de donar suport als qui els acullen i deixar clara la nostra postura a favor del reconeixement de la dignitat inviolable dels qui fugen d’un perill real a la recerca d’asil i seguretat, per tal d’evitar la seua explotació. ¿Com deixar clara la nostra postura? Un prevere, un catequista, un professor de religió, ha d’estar convençut, i dir alt i clar que «tant emigrants com poblacions locals que els acullen, formen part d’una sola família, i tots tenen el mateix dret a gaudir dels béns de la terra, la destinació dels quals és universal, com ho ensenya la doctrina social de l’Església» (són paraules de Benet XVI, citades per Francesc).

Els conflictes i les guerres existixen des que el món és món. Els conflictes tenen la seu en el cor de l’home. Per desgràcia, abans o després, tots sucumbim a la temptació de fer el mal i de rebutjar el proïsme. ¿Per què, si estem fets per a viure en comunió i sempre, d’una o una altra forma, necessitem als altres? Els sers humans, com a subjectes finits, tenim una tendència a l’egoisme i a l’autoreferencialitat que només amb dificultat som capaços de desemmascarar com a falsa i arrelada il·lusió, per no parlar de superar-la. Este egoisme que, de vegades, es traduïx en enveja, ens lleva la pau. Però si no aconseguim l’harmonia interior, la pau del cor, mai aconseguirem una pau autèntica i duradora entre les persones i els pobles. Només els pacífics i pacificats poden ser pacificadors.

Al final de la seua vida, conscient que l’anaven a matar, Jesús s’acomiada dels seus millors amics i els deixa en herència tres grans dons, íntimament relacionats: l’amor, l’alegria i la pau: «Vos deixe la pau, vos done la meua pau»; però amb un aclariment important: «no vos la done com la dóna el món” (Jn 14,17). La pau que oferix el món és la dels vencedors que fan callar els seus enemics. La pau de Jesús és fruit de l’amor, que perdona les ofenses, respecta el diferent i l’estima en la seua diferència. Els cristians hauríem de fer de cada dia un dia mundial de la pau. Per a açò res millor que acollir esta profecia inspirada per l’Esperit Sant que anuncia que el xiquet nascut a Betlem «guiarà els nostres passos per camins de pau» (Lc 1,79).

(1) Podeu llegir en valencià el Missatge per a la 51 Jornada Mundial de la Pau al portal web Cercapou: https://sites.google.com/site/cercapou/textos/berg01.