REFLEXIONANT SOBRE LA PAU

Mossén Joan Baptista Almela i Hijalva. 2017
Sempre la persona desitja pau, incloent-hi els violents que pensen que una vegada que hauran vençut els altres tindran pau (la seua falsa pau, és clar). Però la terrible i històrica realitat és que a la humanitat li ha costat molts mil-lennis acostar-se a una idea precisa de la pau i encara no s’acaben de trobar uns principis clars i pragmàtics sobre ella.

Hui, precisament, tenim en les pel-lícules, novel-les i sèries televisives molta informació sobre el que passava feia menys de cents anys en el nostre entorn més proper i contemplem en els informatius tota la tragèdia de la guerra que encara s’estén per massa llocs del planeta. La sèrie, per exemple, de Víkings mostra molt bé el que devia ser la vida diària en aquella època.

(Per cert, no ve mal reconéixer de passada que s’ha assolit una gran perfecció cinematogràfica en les pel-lícules històriques, gràcies a la cura que es té en l’ambientació de les escenes, en la bona direcció, en la investigació històrica, en la magnífica actuació dels actors, però especialment, molt especialment, perquè s’ha abandonat la pretensió de manipulació ideològica per part dels guionistes. Els espanyols estan ja a una boníssima altura en este camp).

Però tornem, pacients lectors, al tema que ens ocupa. Sí! La vida sempre pendent de la guerra devia ser terrible, però la pau és molt més que una absència de guerra. Tampoc es pot conformar amb l’absència de conflicte; cosa ausades impossible perquè el ser humà és conflictiu per definició, per tarannà i perquè pensem distint els uns i els altres, encara que en el nostre ànim estiga buscar la bondat i la veritat.

La pau veritable, fonda i joiosa és la que naix de dins del cor, és la que han explicat tots els savis de totes les cultures, és la que el Senyor ens comunica: “Vos deixe la pau, vos done la meua pau. Jo vos done la pau que el món no dóna (Jn 14,27).

Per què no és com la que dóna el món? Perquè és una pau interior, que ha naixcut com una llavor de mostassa dins del cor i va creixent en la mesura que un es deixa guiar per l’Esperit. No és una pau que depén dels avatars exteriors, ni es basa en la victòria, en el triomf sobre els altres o en l’absència de tensions i conflictes. Justetament la pau verdadera no para d’augmentar en l’interior de les persones, no s’estanca i, per això, sempre sap com actuar en qualsevol conflicte. La pau verdadera és el resultat de seguir la senda adient durant la vida i els que busquen la Saviesa la troben; és fruit de l’esforç i la humilitat.
Talment, per això és tan difícil d’incorporar a la realitat social, ja que no augmenta en cada cor si cadascú no ha fet el seu camí personal. En cada generació hi haurà persones que quedaran molt lluny d’altres en la seua consecució. Cada infanta o infant que naix ha de començar de nou; és el destí de la humanitat.

Em direu: però aleshores... ¿no cal prendre ninguna posició col-lectiva, ninguna estructura legal per a promocionar-la? Naturalment que sí. No em malentengueu. És absolutament necessari generar una mentalitat social, una estructura legal, una posició educativa favorable, ja que una persona que trie la pau com un fi de la seua conducta arribarà molt més lluny en eixe camí si té una base i una mentalitat social favorable que si la té desfavorable, i, inversament, una persona que crega que la violència és un camí normal trobarà més obstacles en reproduir-la. Com passa en tots els aspectes de l’existència humana els tarannàs i opcions personals són més o menys afavorits per la mentalitat i cultures socials.

La pau és tan important que no es pot jugar amb ella com si fóra un principi ideal que es pot aplicar de la mateixa manera en cada moment històric. No. No! Sempre cal comptar amb els que no la desitgen i amb els que no l’accepten com a solució als conflictes. En eixe sentit he de denunciar els pacifistes innocents i de tremenda ingenuïtat que ajunten la postura pacifista amb l’antimilitarista, perquè sense voler-ho armen els que pensen en contra de la pau.
Una democràcia pacifista, ausades, necessita ser defensada contra els que la volen afonar i no podem oblidar que sempre hi hauran poderoses màfies de tot tipus que ho intenten seguit, seguit. Precisament per això tota democràcia conscient haurà de tindre els mitjans necessaris per a la seua defensa. Com podria un govern, un jutge fer complir els drets sense la força pública? La força militar i policial, a les ordres dels governs i de la justícia democràtiques són imprescindibles per a garantir els drets de les persones. La història del segle passat d’Europa i de les Espanyes ens demostra que una societat sense força militar és incapaç de defensar-se.

Partim de la idea realista que sempre hi hauran grups poderosos que voldran imposar per la força els seus plantejaments i hem de preparar-nos per a resistir-los. Una altra qüestió és quines garanties i quines estructures socials i legals calen per a assegurar una força pública democràtica al servici de la societat i també plantejar-se si es podria establir que fóra supranacional o, almenys, europea. Però això excedix els termes d’este article. Ho deixarem per a un altre dia.

Tornem, doncs, al principi. La pau és un camí interior, un camí de saviesa que cadascú ha de recórrer al llarg de la seua existència, amb molta cura i sent sabedor que l’actitud violenta es pot manifestar de moltes maneres en cada nova situació. No oblidem mai que els enemics de la pau, tant interiors com exteriors, sempre estan a l’aguait.
A la terra pau als hòmens que Déu estima... (Lc 2,14) Benaurats els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu (Mt 5,9). Bon Nadal.