DIVERSITAT I RELIGIONS A L´ESPANYA ACTUAL, REPTES DE FUTUR

Joan Hernández Serret
Vivim en una societat religiosament diversa. Fa tan sols uns anys haguera estat complex explicar el perquè d’este article. Hui, però, només cal passejar pels carrers de València per tal de comprendre que la nostra societat ha experimentat un canvi profund en matèria religiosa.
La pluralitat religiosa no és una realitat nova a casa nostra. No necessitem remuntar-nos a l’Espanya musulmana del segle VIII, la jueva del segle XV o de la reforma protestant del segle XVI per a trobar exemples de diversitat religiosa i de la seua convivència. El protestantisme, des de l’arribada dels missioners protestants anglesos al segle XIX o la d’estudiants procedents de països de majoria musulmana, com la Palestina o la Siriana, en la dècada dels 70 són exemples que il·lustren ja el pluralisme religiós de l’Espanya contemporània.
Jean-Pierre Bastian comenta en este sentit que «és fàcil constatar que s’està produint un creixement de la diversitat religiosa i que això és una tendència general en el marc de les societats contemporànies (1)». Cal, però, reconéixer que, malgrat que religions com el budisme o l’hinduisme no han vingut a mans del factor migratori, sí que en major o menor mesura la immigració ha dinamitzat la diversitat religiosa a Espanya.
La diversitat religiosa a l’Estat Espanyol és una realitat evident i esta diversitat comporta nous reptes i noves oportunitats, especialment en referència a les religions minoritàries com són, per exemple, la incorporació de les llibertats religioses en un estat aconfessional (2), garantir la possibilitat d’una educació religiosa seguint els acords signats l’any 1992 entre l’Estat i les confessions religioses minoritàries (3), la gestió d’obertura dels centres de culte o la nova presència d’esta diversitat a l’espai públic. Des d’esta nova realitat, l’administració es veu amb la necessitat d’establir polítiques públiques que la gestionen. Este és un dels objectius del Ministeri de Justícia a través de la seua Dirección General de Cooperación Jurídica Internacional y Relaciones con las Confesiones (4) o de la Fundación Pluralismo y Convivencia (5) depenent del mateix ministeri.
La Comunitat Valenciana en un informe elaborat l’any 2009 comentava que la població estrangera empadronada a la Comunitat va passar de 156.207 a 847.339, un creixement que va contribuir i contribuïx a la multiplicació de comunitats religioses, i encara que la majoria es considera catòlica, una mica més d’un milió de persones professava i professa una creença diferent a esta. La Comunitat Valenciana (6) ja comptava en aquell moment amb un total de 1.132 entitats religioses inscrites en el Registre del Ministeri de Justícia, de les quals 919 eren catòliques i les 213 restants eren 137 confessions evangèliques, 55 islàmiques, 12 budistes, 4 jueves, 2 anglicanes, 1 bahai i 1 hinduista. I sembla que este creixement no ha minvat.
Un dels imperatius propis del diàleg entre religions majoritàries i minoritàries és el reconeixement que en la diversitat religiosa hi ha aspectes comuns i també de diferents, tots dos aspectes són indissolubles i imprescindibles en la definició de la identitat. Només en esta trobada o diàleg amb l’altre, amb allò comú i allò que no ho és, es pot retrobar el valor de la pluralitat i de la complementarietat. El repte rau en acceptar, acollir i reconéixer el diferent, i el fet que també hi és i també forma part d’esta societat.
El diàleg el trobem en diferents espais i nivells, entre els responsables o líders religiosos i també als barris, a les escoles, en el veïnatge, o en les famílies. El diàleg demana unes condicions lliures com l’acceptació i relació amb l’altre, el que no pensa o viu com jo ho faig. Este és el repte que tenim com a societat del segle XXI, acceptar i relacionar-se tant entre creients de religions majoritàries i minoritàries, com entre creients i no creients. Superar la barrera de la indiferència, de la por o dels prejudicis ens faculta en la creació d’una societat més relacionada, més cohesionada, més oberta i lliure de discriminacions; en definitiva, més humana.
Per això, són vitals les trobades interreligioses (7) com la celebrada a València el 23 de març de 2017, a la facultat de Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer de València, i organitzada pel cardenal arquebisbe de València, Antonio Cañizares, amb la presència dels diferents representants de les religions, jueva, budista i hinduista i les confessions adventista, ortodoxa i evangèlica protestant. Des de la meua experiència en el treball amb les confessions religioses puc afirmar que, a més a més del treball constant i incansable a favor de la Pau, les religions se senten amb un gran encàrrec: la popularització de l’amor i de l’ajuda a l’altre. I este encàrrec ho fan de forma compartida, punt interessant per a construir relacions col·laboratives entre elles. Les religions participen en la construcció de la societat i totes elles es troben i compartixen principis comuns com l’observança de la bona fe, la mirada creativa davant de la societat, i en este punt es poden trobar i emprendre un camí plegades. Per això, el diàleg interreligiós també comporta bellesa i comprensió entre les persones, necessitats i creixement compartit, creació d’espais, cohesió i convivència. És un exercici de tots treballar per a superar aquells aspectes o greuges discriminatoris, com són les desigualtats històriques entre religions majoritàries i minoritàries, protegir el Dret efectiu a la llibertat religiosa o el reconeixement i normalització de la presència de les religions minoritàries en l’espai públic i, així, passar de coexistir a conviure, de conviure a col·laborar; i de la cooperació a l’amistat.
Tècnicament, definim el diàleg interreligiós com l’harmonia de les religions. Però és difícil encapsular en una definició única les dimensions socials i personals que abraça este diàleg interreligiós.
En este sentit, per exemple, el GTER (8) s’autodefinix com un model de diàleg interreligiós basat no en un debat teològic sobre què creu cadascú sinó en en la pedagogia de l’acció on quatre mans fan més que no dues. Crear complicitats i compromís actiu motivats per l’amor, per la misericòrdia que s’expressa en cada un i cada una.
Per concloure, cal afegir que en una societat diversa hem de ser conscients que la convivència és una tasca que cadascú, amb les seues accions, va forjant, cada dia. Viure amb normalitat la diversitat religiosa i l’expressió de l’amor a l’altre per part dels creients i no creients, pot ser un bon punt d’inici.
Joan Hernández Serret és director del Grup de Treball Estable de Religions (GTER), professor de l’Institut Superior de Ciències Religioses (ISCREB), de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) i del Màster en Diàleg Interreligiós, Ecumènic i Intercultural.
Altres bibliografies recomanades: Buades Fuster , J. i Vidal Fernández, F. (2007): Minorías de lo mayor. Minorías religiosas en la comunidad valenciana: Icaria editorial. (1) Jean-Pierre Bastian, 2007:68.
(2) Fernández-Coronado, A. Suárez Pertierra (2013): Identidad social, pluralismo religioso y laicidad del Estado, Documento de trabajo 180/2013 http://www.fundacionalternativas.org/public/storage/laboratorio_documentos_archivos/479521f06766afd86e731f92dc17da34.pdf.
(3) Només s’aplica a les confessions amb acords de cooperació: musulmans, jueus i protestants.
(4) Dirección General de Cooperación Jurídica Internacional y Relaciones con las Confesiones: http://www.mjusticia.gob.es/cs/Satellite/Portal/es/ministerio/organigrama/secretaria-estado-justicia/direccion-general-cooperacion#id_1215328711694.
(5) Fundación Pluralismo y Convivencia: http://www.observatorioreligion.es/publicaciones/.
(6) Web Islam: https://www.webislam.com/noticias/53846-la_comunidad_valenciana_tiene_1132_entidades_religiosas_213_de_ellas_no_catolica.html.
(7) Comisión Islámica de España (CIE): http://comisionislamicadeespana.org/las-religiones-unidas-por-la-paz-en-valencia.
(8) Grup de Treball Estable de Religions (GTER): www.grupdereligions.org.