¿Per què estime l’església —dieu—, corrupta i plena de delictes?

Josep Martí Granell
No fa massa temps unes persones amigues em van convidar a parlar sobre l’Èsglésia i em van proposar un tema: «¿Per què estime l’Església catòlica, corrupta i plena de delictes?». Ara, l’amic Jesús Belda em demana que escriga per a la revista. Com que tinc a mà els apunts de la xerrada, espere que no es moleste massa si els faig servir de nou. Economia de medis, en diuen, i, la veritat, en estes jornades tan repletes, vespres de Nadal, preferisc reutilitzar, verb molt modern, els materials que ja tenia preparats. És cert que els he adornat i, fins i tot, bescanviat un poc, i potser així la lectura esdevinga un poc més suportable. Espere que Jesús -Belda no es moleste massa.
* * *
Estimades, d’entrada crec que vos equivoqueu amb el títol proposat. Vull dir-vos que, si l’Església catòlica fóra «corrupta» i, a més, estiguera «plena de delictes», la meua obligació ciutadana seria anar a denunciar-la a la policia. És més, acceptar el títol, suposaria haver fet un judici —jo— i haver emés una sentència —jo. Tampoc no entenc el perquè d’este tipus d’autoflagel·lació en ambients catòlics, inexistent, per altra banda, en qualsevol altre tipus de col·lectiu amb vocació d’incidència general en la població.

Sí podem parlar d’errors, evidentment, i crec que en esta terminologia em trobe més a gust. I crec que no ens vindrà mal situar-nos en perspectiva històrica. L’Església, al llarg de l’Antic Règim, va ser un dels estaments privilegiats. Després, i com a conseqüència de la Revolució Francesa de 1789, este model d’estament social privilegiat no sols va estar qüestionat en el plànol teòric, sinó que també va ser eradicat per la força dels fets revolucionaris que, posteriorment, es repetirien en molts punts d’Europa el 1830 i 1848. A partir d’ací, l’Església catòlica, tant a Espanya com a Europa, sent que la seua antiga autoritat lligada al vell orde social ja caduc, comença a diluir-se. La reacció inicial de l’Església davant d’estos fets que ocorrien al marge d’ella, a pesar d’ella, va ser l’enroc en la seua condemna al liberalisme, el socialisme i el modernisme, ja que totes tres doctrines subvertien l’antic orde, referent ideal de l’Església. De fet, un dels motius principals del suport de l'Església espanyola al règim nascut el 18 de juliol de 1936 serà, precisament, la recristianització del país, eliminant les instàncies culturals i polítiques, és a dir, liberalisme i socialisme, que durant més d'un segle, des de 1812 fins a 1936, l'havien apartat d'una bona part de les elits i de les masses.

La Institució critica la societat liberal, no sols perquè amb ella ha perdut la seua posició privilegiada, sinó perquè s'havia produït un divorci entre l'Església i l'Estat, perquè el liberalisme es fonamenta en un individualisme insolidari, que no tenia altre fi que «amassar, acumular riqueses» ni cap altra llei que «l'indòmit desig de satisfer les seues pròpies passions i comoditats».[1] Amb la celebèrrima encíclica Syllabus Pius IX refusarà tot dret a la sobirania popular, alhora que rebutjarà la democràcia política, cosa que serà font de greus conflictes en l'esdevenidor. Ara bé, tot i la crítica al liberalisme, el socialisme serà considerat com a més perillós, i serà condemnat per l’Església per intentar atraure els treballadors cap a una ideologia amb pretensions de dissoldre la família i els lligams de la pàtria, atacar el capital i, per descomptat, per ser ateu i per tot allò que d’esta característica se’n derivava.

És, per tant, la força de la història la qui modela determinades inèrcies, pautes de comportament que, és cert, estan lligades al poder establert. Ara bé, si he fet este breu recorregut històric és per a tractar d’explicar, en certa manera, la necessitat de reordenament de l’Església en el món contemporani. Ara bé, abans de continuar cal fer una apreciació. Hem vist com l’Església havia format part de la, diguem-ne, cúpula social durant l’Antic Règim; de la qual cosa podríem inferir, per exemple, que els bisbes vivien en l’opulència i envoltats de riqueses. No era eixe el cas. Joseph Townsend, científic i vicari de l‘Església anglicana que viatjà per Espanya entre 1786 i 1787, criticava precisament la jerarquia per no viure d‘acord amb el seu rang, per la seua modèstia, ja que els bisbes donaven les seues rendes als pobres. D‘esta manera, argumentava, els pobres mai no es vorien estimulats per a treballar. Calvinisme versus catolicisme.

No estic, clar, defensant ni atacant l‘Església, simplement mostre que la realitat és molt més complexa del que podrien pressuposar els tòpics; d’ací la importància de la història i no dels prejudicis. I la realitat era la d‘una Església, a les ciutats i als pobles, pròxima als pobres. Una altra cosa és que per tal de socórrer els desvalguts i necessitats la Institució catòlica haguera de recaptar impostos —una proporció enorme dels quals se’ls emportava el fisc reial— i acostar-se als sectors benestants per tal de gaudir d‘influència social que poguera redundar en poder per dur a terme les seues obres caritatives i socials.

L’Església, és cert, ha tingut llargues èpoques de connivència amb el poder. Seria absurd negar-ho. L’etapa més recent al respecte va ser la del nacionalcatolicisme. Ara bé, tot i això i després d’haver-me acostat al pontificat de Marcelino Olaechea, crec que els matisos s’imposen sobre les categories absolutes. Així, si ens plantegem per què dit prelat estava prop del poder, se succeeïxen els interrogants: ¿per a beneficar-se personalment?, ¿per a viure en l’opulència, ell que dormia en un matalaf de palla sobre terra en l’andana del palau arquebisbal?, ¿o era perquè emprava esta funció tribunícia per a salvar condemnats, per a impetrar clemència, per a intentar recol·locar en el treball els expulsats per motius polítics i intercedir pels pobres? Repetisc una vegada més: cal estar atent a les dades objectives i no als tòpics. Perquè la realitat va ser que davant la inoperància absoluta de l’estat l’arquebisbe Olaechea va dur endavant tota una sèrie de programes socials que és ociós referir ací i que, en una gran part, encara perduren retent importants servicis a la societat valenciana.

Ara bé, el problema s‘esdevé quan l‘Església no renuncia a esta funció, diguem-ne rectora de la societat, de què va gaudir plenament per última vegada, durant l‘esmentada etapa del nacionalcatolicisme i, com arrossegada per una mena d‘inèrcia, precisa de pronunciar-se, encara en els nostres temps, sobre quasi tots i cada un dels aspectes de la vida cívica. De fet, si peguem una ullada als temps recents, podem evocar l‘estampa de bisbes amb gorra i pancarta colze a colze amb polítics conservadors clamant contra el matrimoni homosexual i l‘avortament. No ho critique. El que passa és que dóna certa tristesa de vore com, quan aquelles persones en què una part de la jerarquia tenia depositades les seues esperances arriben al poder, cap, absolutament cap de les demandes de la jerarquia, han estat satisfetes. Això en la vida quotidiana té un nom, nom que no vaig a referir-vos ací. Però vaja, són estratègies i càlculs que entren dins de la lògica humana. Perquè l‘Església, no ho oblidem, és humana. Tremendament humana.

Podríem pensar, a propòsit del paper rector en la societat. que és esta una pràctica privativa dels bisbes, de la jerarquia. Crec que no és eixe el cas. I citaré una mostra al respecte: els més de tres-cents cinquanta preveres i religiosos que han signat un document per la independència de Catalunya basant-se, afirmen, ¡en els Evangelis! Jo ni entenc d‘estes matèries ni, per descomptat, en sóc d‘exegeta, però dubte molt que les Escriptures en parlen de referèndums i d’independències. En qualsevol cas els pontífexs, inclòs l‘actual, sembla que ho tenen clar. De fet, i en el cinquantenari, que ja expira, de la Populorum Progressio, podem rememorar a l’efecte, dita encíclica. Pau VI afirmava com, entre els obstacles que cal remuntar perquè s‘oposen a la «formació d‘un món més just i més estructurat dins d‘una solidaritat universal», hi ha el racisme i el nacionalisme.[2] Això és el que diu l‘esmentada encíclica; els rectors d‘enllà —i alguns de més ençà— el Cénia deuen ser més sabuts i sostenen el contrari.

Potser, de vegades, el pes de la història es manifesta una altra vegada, quan fia el seu quefer a la contingència dels temps i de les persones i no a l’Esperit. Pense, així, de sobte en dos exemples, en les classes de religió que exigixen l’ortopèdia de l’Estat, i pense també en els impostos de béns immobles per edificis no estrictament de culte. Són dos problemes fàcilment solucionables fiant-se a l’Esperit. El primer posant els laics a treballar per donar les classes i el segon conscienciant els fidels, com passa en molts altres països europeus.

Com voreu, insistisc, les coses són més complexes del que aparenten, que cal defugir dels tòpics. Que l‘Església s‘haurà equivocat? Per descomptat. Però he d‘afirmar-vos que s‘ha equivocat moltíssim menys del que m‘hauré equivocat jo. Podeu insistir, i argüir-me, per exemple, el seu paper repressor, que el llegat de la Inquisició és evident en la història, com altres errades històriques objectives. Sí. És cert, i no vaig a caure ara en la fàcil justificació que era el context històric i que altres instàncies, altres institucions, altres confessions, empraven pràctiques semblants —que també és cert. El que està mal està mal, punt. Ara bé, a mi em resulta difícil parlar de tirania intel·lectual de l‘Església quan rememore, per exemple, el cineclub Joan XXIII de Burjassot, que va estar funcionant durant els darrers anys del franquisme a Burjassot i al qual acudia puntualment Joan Ribó —sí, l’alcalde actual de València-, perquè les sessions del cineclub eren l’únic espai públic de reflexió i debat on podia expressar-se lliurement l’esquerra política, aleshores clandestina, clar. Va ser també el patronat Joan XXIII, dirigit pel rector Juan Blanco Oliver, qui acollí el primer —i únic— Congrés d’Homosexuals del País Valencià. Sembla que no pocs tenen molt curta la memòria.

I si cite al final al sociòleg Juan Blanco no puc deixar de pensar en qui va ser el seu company de sacerdoci durant uns quants anys, abans de ser rector de Sant Prudenci a València. Parle del meu amic Fernando Asín Castellón, qui va deixar la seua parròquia amb feligresia d’extracció burgesa per a anar-se’n de missioner a Xile i, després, a Perú, on ja porta un bon grapat de dècades. Les últimes notícies que tinc d’ell referixen com, després d’haver consolidat l’enèsima parròquia als afores d’una població qualsevol a uns 200 kilòmetres de Lima, i restar un poc tranquil, ara torna a començar de nou, enmig de la polseguera del desert, a alçar una parròquia, no per a ostentar la presència de l’Església, sinó per a fer evident la solidaritat dels hòmens, la comunió amb Jesús. He citat noms i cognoms perquè, no vull perdre’m en ambigüitats.

Crec que estic fatigant-vos, entre altres coses perquè intuïsc que no estic responent a les vostres expectatives. La culpa, però, és vostra per haver confiant en mi, i ja em coneixíeu. Abans d’acabar, però, permeteu-me una última reflexió. Trobeu una, una sola institució que, després de dos mil anys no haja canviat, almenys, alguna coma dels seus estatuts. He afirmat que l’Església és humana i, de vegades, ai!, excessivament humana. Participa, per tant, dels desequilibris del temps, de les fòbies, manies, anhels i consecucions de cada una de les èpoques històriques. Però mai, recordeu, mai, cap pontífex, cap bisbe, absolutament ningú, ha canviat una lletra de l’Evangeli, per molt temptat, per molt a gust que s’haguera quedat canviant-la. Pense que eixe és el gran llegat, alhora que la funció primordial de l’Església catòlica i que, malgrat tots els defectes puntuals, ha sabut preservar fins als nostres dies.

Tingueu molt bones festes i molt bon any i, si no vos toca cap extracció de loteria, tranquils: la sort grossa ens va eixir, d’una vegada i per sempre, fa dos mil díhuit anys.

[1] Pius IX: Quanta cura, 1864.

[2] Pau VI: Populorum Progressio, 62, "Obstacles que cal remuntar: el nacionalisme", 1967.