Las contradicciones culturales del capitalismo en el Siglo XXI

Ana Noguera
Enrique Herreras
Quatre dècades després que Daniel Bell publiqués la seua obra Les contradiccions culturals del capitalisme, just en el moment previ de la deriva neoliberal cap a la qual es va encaminar l’economia i la política, ens cap encara preguntar-nos si existeixen alternatives al panorama que ja aleshores es plantejaven i en el qual hui ens trobem immersos; almenys així ho veuen Ana Noguera i Enrique Herreras en el seu llibre gairebé homònim, Las contradiccions culturales del capitalisme en el siglo XXI. Una respuesta a Daniel Bell.

El capitalisme basat en l’ètica calvinista, tal com ho entenia Weber, va suposar la base fonamental per al naixement d’un sistema econòmic basat en la maximització dels guanys i de l’interès personal. No obstant açò, aquest sistema contenia una contradicció, ja que en passar d’una societat postindustrial a una societat financera, que va fer virar el seu eix moral de l’ètica calvinista a una cultura hedonista, derivava perillosament cap al consumisme i cap a l’imperi de la tecnologia. Bell volia posar en relleu les contradiccions del capitalisme contemporani, les quals provenien de les relacions entre cultura i economia, i de la influència de l’hedonisme convertit en motor de la societat. Bàsicament la tesi que defensava en el seu llibre era que l’economia i la cultura porten a les persones per direccions contràries: mentre l’economia postula l’eficiència i cerca maximitzar el guany, la cultura té com a eix central la autorrealització personal. Ara bé, quan en la cultura triomfa el paradigma hedonista i aquest s’interpreta des de l’imperatiu econòmic de la maximització, el resultat és una societat en la qual el plaer es converteix en la justificació cultural del capitalisme, cosa completament oposat a la moral protestant de la qual procedeix; heus ací la contradicció. A aquesta intersecció d’esferes cal afegir la de la política, l’objecte de la qual és promoure la justícia i la igualtat, però que en una societat hedonista i individualista troba serioses dificultats per a exercir la seua funció. Davant aquesta situació la resposta que aporta Daniel Bell és la d’utilitzar l’economia de mercat allí on siga possible però dins d’un marc d’objectius socials, la qual cosa ens portarà a un reconeixement dels recursos i les necessitats i no dels desitjos. Per tot açò la solució és la tornada de la societat a algun tipus de religió, des de la qual trobar significats als anhels humans, fugint així de la satisfacció merament hedonista.

Doncs bé, el llibre de Noguera i Herreas suposa un revisió i resposta des de l’actualitat a la problemàtica que Bell exposava, açò sí, des d’una visió diametralment oposada. La tesi que defensen els autors és que l’esfera de l’economia i del mercat, amb el seu manament quasi d’origen sagrat de la maximització del guany, ha absorbit a les altres dues, la de la cultura i la de la política, donant lloc a una societat neoliberal de tall neoconservador. I la resposta no és una altra que la de regenerar la voluntat política i l’acció social des d’una lectura moral que permeta un pensament racional per a poder albirar per què fem les coses i des d’on marcar un objectiu social que es puga convertir en el motor tant de la cultura com de l’economia. Així, l’obra la divideixen en dues parts: una de caràcter analític, en la qual aprofundeixen en el debat que va tenir lloc en l’època de Bell, a saber, la teoria crítica enfront del neoconservadurisme, i una segona part més proactiva, en la qual se centren en temes com el divorci del capitalisme i la democràcia, la desigualtat, el nou concepte de treball o la nova cultura social, des de la qual ressalten la necessitat de canviar el concepte d’Estat de benestar pel de Estat de justícia. Diguem que el que es proposa és un recorregut pels anys 70 per a assenyalar aquells mals ja presents aleshores en manera incipient i que estem vivint en l’actualitat. No es tracta no obstant açò d’una mirada pessimista del passat que s’encamina en to fatalista cap a allò tràgic dels temps que ens ha tocat viure, però sí és un toc d’atenció davant qüestions que semblen anquilosades i irresolubles però que en realitat poden ser enteses d’una altra manera: la globalització, la desregulació, la privatització, la flexibilització…

Concloent, no hi ha pretensió en aquestes pàgines d’aportar solucions messiàniques a unes problemàtiques socials cada vegada més complexes i carregades d’incerteses, però sí la lloable obstinació de complir amb l’obligació filosòfica de plantejar interrogants i imaginar que tal vegada, almenys tal vegada, pot haver-hi una manera diferent de veure la realitat social. Jesús A.

Fernández Zamora
Universitat de València