Ressenya al llibre de Josep Ferrer, D’ençà i d’enllà

Agustí Colomer
El títol del llibre -D’ençà i d’enllà- ens revela les dos parts d’un extens poemari -prop d’un centenar de pàgines-, que tracta de la immanència i de la transcendència, de la carn i de l’esperit, de la història i de l’eternitat. Ara bé, encara que cadascuna de les parts de l’obra subratlla o emfasitza un dels dos aspectes, en molts dels poemes s’entreveu el lligam existent entre les dos dimensions consubstancials a la persona. En efecte, com vasos comunicants, l’observació de la realitat quotidiana remet a Déu, així com la invocació al Creador ens acosta a l’home. No podia ser d’altra manera si ens endinsem en els versos d’un poeta explícitament cristià. L’experiència de l’Encarnació, del Déu fet home, que actua en la història, marca la poesia de Josep Ferrer. La interrelació de les dos dimensions trenca el dualisme profà/religiós. Com deia sant Joan Crisòstom -i acostumava a repetir el filòsof francés, Olivier Clément-, “el sagrament de l’altar i el sagrament del germà són dos aspectes del mateix misteri”.

Així, per exemple, el poema “Feliços”, que evoca les Benaurances evangèliques, fa present la novetat cristiana en els “refugiats, immigrats, fugitius, desnonats”. En “Els darrers seran els primers” el poeta recorda “...als qui dormen al ras / de deutes i venjances”. Eixes figures marginals, plenes de dignitat, estan representades sovint -a la manera del clochard protagonista de La llegenda del sant bevedor, de Josep Roth- pels músics ambulants (“Transparència” i “Músic de carrer”). La música està present al llarg de tot el poemari en totes les seues manifestacions, des de La Gossa Sorda fins a Bach. També un motiu recurrent és la inquietud per l’oratge, la desitjada pluja en temps de sequera (“aiguat d’estiu / agraeix la natura / i endins cura”). L’aigua proporciona alguna de les imatges més reeixides del poemari: “Dels bassals de la passió / dels aljups de l’estima / dels pous de la seua intimitat / va ruixant-me / m’aspergeix / em banya en el seu afecte, / em capbusse a l’estany del seu amor” (“Amorosit”).

Les figures bíblics també hi són presents. L’àngel que guiava el poble d’Israel pel desert i que es troba a faltar (“ara l’home ha de fugir / sense cap àngel per fer guiatge”); el fill pròdig, o les dones al peu de la creu: “Amb elles també hi són / les dones de Ramala, Gaza, / de Galilea i València. / Les mares de la Plaza de Mayo / i les castigades pel burka” (“Stabat feminas”). La figura de Jesús és present a tot el poemari. De vegades, se subratlla el seu potencial revolucionari (“De mare virginal al món vingueres / per capgirar l’ordre establert”), d’altres, la seua proximitat i el seu consol (“Refugi i esperó sou, Senyor / perquè Vós sempre hi sou!”). Els poemes de Josep Ferrer revelen una sensibilitat religiosa d’una fe oberta al món. Un home acostumat al frec a frec amb la Paraula en majúscules de la Revelació, on cerca força i llum per a denunciar les ombres i misèries socials. Però el poeta també sap subratllar el goig de sentir-se estimat per un Déu pròxim i per celebrar la vida en una comunitat de fe i de país. La familiaritat del tracte amb el Déu trinitari (“Al Pare Déu”, “Jesús” i “Alé”) l’anima a atrevir-se a parlar per boca de Déu -com ho feia el gran Charles Péguy- en un dels darrers poemes, el titulat “Salmòdia global, pregària local”.