La veu dels qui no són escoltats

(Josep Vicent Martínez) Encara recorde el primer número de CRESOL i la il·lusió que va representar per a molts de nosaltres el fet de poder escriure en les dos llengües oficials de la Comunitat, sobretot en valencià. A més, poder expressar-nos en llibertat i tractant de donar un altre aire als vents que bufaven en aquells moments a l'interior de la diòcesi.

CRESOL s'ha convertit en la veu dels qui no són escoltats en altres mitjans. I el tractament dels temes i dels reptes socials i eclesials es fa des de diversos punts de vista. És clar que estem en plena comunió amb el Magisteri de l'Església, però hi ha qüestions que poden ser tractades amb rigor i sense certs dogmatismes que a l'hora de la pràctica no aprofiten per a res. No ho dic jo, ni estic dient que no cal fer cas a la veu de l'Església. Ho diu el mateix papa Francesc quan en les homilies de la missa de Santa Marta és clar al dir que amb Crist ens trobem no llegint el Catecisme, sinó entrant en una relació amorosa amb Ell. El Catecisme ve després.

Allò primer no és la doctrina nua i crua, sinó la vida de les persones i l'Evangeli del Senyor. Alguns dels nostres bisbes van enfocant-ho també així. I jo m'alegre que així siga. Malgrat tot, encara hi ha temes intocables i ningú no s'atrevix a donar la seua opinió públicament perquè seria dissentir de l'oficialitat (...)

La societat ha canviat molt i molt ràpidament en els darrers anys. L'Església, que viu enmig del món, també ha canviat. ¿Estem donant respostes evangèliques i verdaderament cristianes als problemes que té la gent? Pensem, per exemple, en els Itineraris de Formació, d'Evangelització o del que siga: la gent d'Església encara fa l'esforç d'acudir a eixes reunions o encontres, però no arribem als indiferents i als no creients.

I, si l'Església no ha de viure per a ella mateixa sinó en funció del Regne de Déu, alguna cosa no estem fent bé. ¿O és que tot ho fem bé? Per part del clero hi ha prou desil·lusió, perquè ens esforcem molt i després quedem decebuts amb les respostes.

Nosaltres mateixos necessitem ser evangelitzats i tindre passió per a evangelitzar i ganes de ser missioners. Però ve un moment que ben bé no sabem ni què fer. Continuem en la qüestió de la sacramentalitis. Tot o quasi tot es resol celebrant una missa, o les que facen falta. ¿I això només evangelitza? ¿Com ens fem presents els cristians de València enmig de les múltiples realitats socials de la nostra gent?

Encara sembla que tot depenga del clero i, si els pastors no van davant, els seglars no s'atrevixen a fer el primer pas. Trobe també falta de comunió entre els diversos membres de la nostra Església: pastors, consagrats, seglars. Cadascú fa allò acostumat en la seua parròquia, i au!

I de vegades ni tan sols ens parem a fer una valoració del que ja hem fet: com evangelitzem de fet, com celebrem els sagraments, quina preparació i quin acompanyament tenen les persones que s'acosten a les nostres comunitats cristianes, com exercim de fet el ministeri de la caritat, com acollim —si és que acollim— els immigrants, quin és el nivell de compromís polític dels seglars, si estan o no preparats per a este compromís enmig de la nostra societat, etc. Tanmateix, CRESOL seguix fent el seu paper.

No puc deixar d’anomenar al coordinador de la revista, l'amic Jesús Belda, bona persona i bon rector. Sempre que puc l'anime que seguisca en la tasca. Dèneu anys per a una publicació com CRESOL són més que un èxit, encara que èxit no siga la paraula més adequada per a definir tots estos anys. La més adequada, des del meu punt de vista, és que el CRESOL ens ajude a estar informats i formats en els aspectes que fan referència a la vida concreta de les comunitats cristianes i dels pobles, dels sacerdots, dels missioners, la veu del senyor arquebisbe i altres aportacions valuoses.

Tota pedra fa paret. De moment i gràcies a Déu tenim 19 anys d'existència, amb errors i amb encerts, com tot en la vida. Però ahí estem i estarem mentre el Nostre Senyor ens ho concedisca. En la nostra Església diocesana s'ha de donar precís la comunió per a poder ser tots missioners del Crist. Quan dic tots també em referisc als seglars.

Al CRESOL també escriuen els i les seglars, i això és un fet molt positiu. Nosaltres tenim el més gran tresor: la fe en Crist; un tresor que no hem d'amagar sinó compartir amb els altres, amb tots, creients o no. Ànims a

Homenatge en la Catedral de la Natura a tres figures de la nostra diòcesi –dos preveres i un seglar- que sempre han inspirat la revista. Un brindis…!