Amb tu, som una gran família

(Martín Gelabert Ballester, OP) El lema del present any per a animar a celebrar el dia de l'Església diocesana és: «Amb tu, som una gran família». Este lema ens remet a una cosa fonamental en la nostra vida, l'experiència de pertànyer a una família. Família és el lloc on hem nascut. Però és molt més, perquè desgraciadament hi ha persones que han nascut i han sigut allunyades en seguida del lloc del seu naiximent. Alguns d'estos allunyats han sigut acollits en altres llocs. Acollit: esta és la primera condició perquè hi haja família. No és solament el lloc on un naix, o on un està, sinó on un és acollit. Sense esta experiència de ser acollit, que implica un clima d'amor, no hi ha família.

El lema d'enguany ens convida a plantejar-nos la necessària pregunta de si l'Església és un lloc d'acolliment. Clar, alguns no se senten acollits. Caldrà preguntar el motiu. Perquè una cosa és no ser acollit i una altra no sentir-se acollit. Potser un no se sent acollit perquè se sent estrany amb els costums de la família; o perquè se sent jutjat i condemnat per la seua manera de viure. Hi ha persones que viuen en una situació no del tot d'acord amb unes normes morals i canòniques que uns altres de la família consideren necessàries per a ser acollit. Per a superar el sentiment de no ser acollit, és convenient situar-se abans de la norma, perquè quede clar que l'important és la persona. I una vegada que açò ha quedat clar, si cal dir una paraula, esta paraula ha de ser sempre per a ajudar, comprendre, mai per a condemnar o rebutjar.

L'Església vol ser una família tan acollidora que acull fins i tot els qui no porten el cognom de la família. Hi ha institucions eclesials, com Caritas o altres similars, que ajuden «els de fora»; encara que açò de «fora» cal matisar-Ho. Perquè als no cristians, l'Església també els considera de la família, ja que la pertinença a la gran família que és l'Església té diferents nivells. Com bé va dir el Vaticà II, els que no coneixen a Crist, i fins i tot els que no coneixen a Déu, tenen una certa relació amb el Poble de Déu. Si pertanyen al nostre poble, també són familiars nostres, potser familiars una mica llunyans, però familiars al cap i a la fi, als quals hem de respectar, comprendre i ajudar.

Formar part d'una família és ser respectat, ser escoltat, participar en la presa de decisions i assumir responsabilitats. Evidentment, no es participa en la presa de decisions i en les responsabilitats de la mateixa manera en les famílies reduïdes que en les famílies extenses. En el cas de la gran família que és l'Església, és necessari trobar vies de participació que vagen més enllà de la mera relació pròxima i diària. Per este motiu en les parròquies i en la diòcesi hi ha «consells» diversos i estructures que preveuen la participació de tots els fidels en la presa de decisions i en l'assumpció de responsabilitats. És important que en estos consells es puga parlar amb llibertat. També és important que tots ens sentim representats quan es prenen decisions.

L'Església de València és una gran família. És una família acollidora. Sens dubte sempre hi ha qui no se sent suficientment acollit; caldrà vore cada cas i, sobretot, caldrà esforçar-se per a superar estos sentiments negatius, veent el que hi ha de justes en les queixes possibles. Oferiré una dada que és positiva i resulta significativa, d'esta capacitat d'acolliment de la diòcesi de València. En la nostra diòcesi hi ha 80 preveres jóvens que han sigut acollits per a poder realitzar estudis eclesiàstics a València; a tots ells se'ls ha proporcionat vivenda, en alguns casos vehicle, i se'ls ha demanat un xicotet treball pastoral que els ajuda a ells, amb la qual cosa es compensa d'alguna manera l'esforç de la diòcesi en rebre'ls, i també és una ajuda per a la diòcesi. D'esta forma l'acolliment no és unilateral. I, com que no és unilateral, no es fa paternalisme, sinó fraternitat.