Allò que més necessita la nostra diòcesi

Mossén Joan B. Almela i Hijalva (2017) Estimats amics de CRESOL, em fan este preguntat: la nostra diòcesi, ¿què és allò que més necessita? Qüestió molt difícil de contestar, com podeu vore, perquè sempre necessitarà moltes coses en qualsevol moment històric: més santedat, més oració, més aprofundiment en la Sagrada Escriptura, més formació científica, més encarnació en la mentalitat de cada generació, més mitjans... Pot ser que necessite menys estructures o, almenys, no crear-ne més.

D'entre este ventall jo propose ara reflexionar sobre una: la nostra diòcesi necessita un laïcat més potent, més combatiu i més crític. Sí, perquè la presència de la Bona Nova en el món no pot ser duta i representada pel clero a soles. L'Església necessita que la gent que creu veritablement siga testimoni en cada generació del fet que hi ha una altra manera de viure, d'amar, de pensar i de fruir de l'existència. Persones que fan memòria real del Senyor, memòria de la seua manera de vore i transitar pel món i per la vida. Però això no pot ser sense que el laïcat tinga una forta capacitat crítica i puga així interpretar la realitat en què està immers des de la llum que li dóna la fe.

I no estic parlant ara d'alguna junta de seglars piadosos que donen suport al clero en alguna instància superior, ni d'unes persones obedients que no es plantegen mai el que diu la jerarquia. Estic parlant de la base eclesial, dels moviments, dels grups, i fonamentalment de les parròquies, perquè és en la parròquia d'on ha d'eixir eixe poble fidel crític. Les estructures i accions parroquials són les que poden anar creant este laïcat capaç de discutir, proposar i interpretar la realitat en què es viu.

Ja sabeu, amics meus, que per als «menjacapellans» els catòlics no pensen, perquè el Papa pensa per ells i es limiten a obeir. No falta algun tint de raó en esta crítica malèvola.

Però per a assolir eixe laïcat ferm i crític, convençut de la seua tasca, és menester que els sacerdots deixen de costat algunes posicions i canviar algunes mentalitats. En primer lloc, és important canviar la idea que la parròquia és del rector. Hi ha massa temples i complexos parroquials que estan tancats si el pastor no hi és, signe evident que estos espais es consideren llocs propietat del clergue. Un rector no pren possessió de la parròquia, sinó del càrrec de pastor d'esta, que no és igual.

Cal fer partícips a tots els fidels en tot allò que pertany a la comunitat. Com diu un excel·lent capellà, Vicent Cardona Puig, un rector no pot fer el que vol ell sinó el que vol la gent.

Naturalment que el pastor, amb més preparació conceptual en temes religiosos, ha d'anar ajudant a acréixer la capacitat crítica del poble religiós, a clarificar i precisar la complexitat de les qüestions que es plantegen; i sempre hi haurà coses que li pertoquen només a ell, ja que en les qüestions legals ell és el responsable de tot el que ocorre en la parròquia, però la seua competència legal i personal no pot basar-se en la imposició sinó en e plantejament, en l'oferiment, en l'aportació i en l'acceptació de la discussió en l'assemblea.

No es tracta de negar el ministeri sacerdotal (amb els tres trets teològics del Sacerdoci del Senyor) sinó d'encarnar-lo en la realitat comunitària que al seu torn està arrelada en la vida quotidiana que cada generació ha de viure. En cas contrari cada vegada l'església diocesana estarà cada volta més separada, encapsulada i capficada en les seues quimeres.

Hi ha en la diòcesi centres de formació excel·lents (la Facultat de Teologia i l'Institut de Ciències Religioses, entre altres), que aporten la base fonamental de la capacitat crítica del poble fidel. Eixa conjunció de fidels dels grups, moviments i parròquies amb una formació sòlida que aporten les institucions educatives és el que potenciarà la capacitat crítica que eleva el laïcat a la categoria de persones lliures, pensants i capaces de marcar els nous camins, segurament de vegades corregint i reeducant els seus pastors.

Però... això sí, per a fer-ho cal confiar en la capacitat de les persones, en l'actuació de l'Esperit en cadascuna d'elles (si els ha donat la fe, també els donarà el trellat, llevat que els capellans ho impedim). I, naturalment, cal tindre molta... paciència.