Examen de consciència diocesana

Per al desenvolupament de la convivència social i la construcció d'un poble, on les diferències s'harmonitzen en un projecte comú, Francesc proposa en el document programàtic del seu pontificat, Evangelii Gaudium (núm. 222-237), quatre principis d'actuació per a la construcció de societats fraternals, justes i pacífiques: el temps és superior a l'espai; la unitat preval sobre el conflicte; la realitat és més important que la idea; i el tot és superior a la part. Tan convençut està de la validesa i oportunitat d'estes orientacions, que recentment les ha oferides als líders mundials del G-20 en la cimera d'Hamburg com a «principis, que pertanyen a la saviesa multisecular de tota la humanitat per a avaluar les seues actuacions i resultats» (Carta a Àngela Merkel, 2017, juny 29). Els seus col·laboradors diocesans reconeixen que estos principis van orientar la gestió de les comunitats, parròquies i la diòcesi de Buenos Aires. «Servixen també, afirma un dels seus bisbes successors, com a examen de la consciència pastoral i sedàs a través del qual s'hauria d'examinar l'estratègia de qualsevol dirigent, de tot projecte pastoral i l’exercici de qualsevol ministeri de l'Església» (Victor Manuel Fernández: Il progetto di Francesco: dove vuole portare la Chiesa, 2014, pàg. 123-124).

Estos principis són útils per a avaluar els camins de l'Església diocesana, dragar el riu de la tradició i obrir nous horitzons.

La superioritat del temps Una orientació fonamental proposa treballar a llarg termini, sense obsessions per resultats immediats. El temps llarg és superior als espais de poder; i els processos són més importants que els resultats. Ho comprenen els pares quan no s'obsessionen per controlar tot el que fan els seus fills, sinó per ajudar-los a créixer i realitzar-se humanament. Ho saben els rectors quan entenen que la des-clericalització de les seues parròquies comença per saber-se un més en la comunitat. Ho saben els bisbes que no substituïxen la falta de vocacions ministerials per la via ràpida de portar sacerdots d'altres països —que els necessiten igualment—, sinó que viuen la crisi incorporant progressivament el laïcat a les funcions ministerials. Ho saben les comunitats quan incorporen a famílies de refugiats, segons indicacions del Papa i de l’arquebisbe, encara que açò només siga un xicotet esclavó en la resolució del problema. El primer principi suggerix que una solució eficaç comença sempre en les coses menudes però s'estén necessàriament en el temps. En la seua carta als líders mundials posa un exemple clarificador: si voleu reformar l'economia mundial i garantir un desenvolupament eficaç, comenceu el procés pels 30 milions de persones que al cor d'Àfrica no tenen menjar ni aigua per a sobreviure. «Serà un signe de la serietat i sinceritat del compromís si doneu prioritat absoluta als pobres, els refugiats, els qui patixen, els desplaçats i exclosos».

El conflicte és sempre penúltim Els conflictes són inevitables en tota realitat viva, en la família i en la comunitat, en la parròquia i en la diòcesi, en la plaça pública i en la intimitat. La vida mateixa és una successió de trobades i desacords. La diòcesi de València, com qualsevol organització, viu conflictes reals i potencials. Un d'ells és l'ús del valencià en la litúrgia. Se sol dir que és ignorat per a fugir del conflicte, la qual cosa és un pretext que aconseguix justament el contrari: instal·lar-se en el conflicte. El segon principi proposa el contrari: posar en marxa processos capaços d'oferir solucions progressives per a arribar, en relativament poc de temps, a una unitat desitjable. Si les parròquies començaren a utilitzar la llengua valenciana en la catequesi, en les oficines parroquials, en els devocionaris, en algunes eucaristies, el conflicte actual caminaria cap a la unitat, que ja s'ha aconseguit en la proposta que cada diumenge oferix l'Acadèmia Valenciana de la Llengua o bé en l’evangeli de cada dia en valencià que ofereix el portal web Evangeliari. Només d'esta manera es reduiran substancialment els nivells de conflicte, i la diòcesi col·laborarà en la desitjable unitat. Igualment succeïx amb el conflicte escolar; en lloc d'instal·lar-se en la confrontació amb el sistema públic d'ensenyament, caldrà generar una síntesi superior a través del reconeiximent del moment de veritat que subjau a cada un dels contendents. Sospite que la diòcesi va contra direcció quan se li oferix a monsenyor Munilla en el Congrés Interdiocesà d’Educació (octubre 2017), la conferència sobre el repte que l'educació fa a la societat actual. Com insinua este segon principi, els conflictes es resolen en una nova síntesi constituïda per la part millor de cada u.

Un bany de realitat En els últims anys, ens hem instal·lat en una mentalitat de màxims, d'institucions ideals, de famílies perfectes, d'abstraccions utòpiques. «Sense Déu no hi ha societat humana, sense famílies cristianes se somou l'orde social», se sent dir. La realitat, a pesar de tot, es mostra imperfecta, tossuda, camina amb avanços i reculades, amb llums i ombres i desmentix constantment els profetes de desventures. Quan els nostres discursos s'instal·len en la idealitat de l'haver de ser, perdem el pols de les societats realment existents. El tercer principi proposa un canvi de rumb en els discursos i pràctiques diocesanes. Posem algun exemple d'última hora. De què servix enrocar-se en la Unidad de España com si fóra un ens ideal o una institució perfecta, si amb açò s'ignora el desig real de major autonomia dels pobles d'Espanya, es desconeix la seua intrínseca pluralitat nacional i es menysprea el malestar just de certes nacionalitats espanyoles. Hi ha uns discursos ideològics sobre la Unidad de España que no atenen les realitats concretes de molts ciutadans i d'amplis territoris. Tan injust és proclamar la unitat abstracta de la nació, com un bé moral a defensar, com irracional és negar que el dret a decidir és també un bé moral a defensar. Este principi proposa trobar un pragmatisme sa i prudent, guiat per la primacia del ser humà i per la integració de realitats diferents i a voltes contrastants, donant «prioritat absoluta als pobres, els refugiats, els que patixen, els desplaçats i exclosos, sense distinció de nació, raça, religió o cultura».

El camí de la comunió total Les comunitats, les parròquies, les organitzacions catòliques i la mateixa diòcesi no són realitats uniformes sinó que en el seu interior conviuen diferents sensibilitats, estils i ideologies; són parts d'un tot sense el qual els uns i els altres serien evangèlicament irreconeixibles. Dins del món catòlic, hi ha els qui raonablement fan costat a l'orientació actual de la diòcesi, i uns altres que no hi fan costat de forma també raonable. No obstant això, els uns i els altres conformen la totalitat de la diòcesi. Si no es presta la atenció deguda a les seues peculiaritats, opinions i sensibilitats, la diòcesi caminarà cap a un gueto excloent i perdrà la seua qualitat evangèlica. ¿Es pot ignorar, per exemple, l'existència del Fòrum Cristianisme i Mon d´Avui que al llarg de 30 anys ha apostat per «una altra església possible»? Confondre Lo Rat Penat amb l'única part sana del valencianisme ofén la intel·ligència. La totalitat de la diòcesi serà el resultat d'incorporar totes les seues parts. Als líders mundials del G-20 fa una aplicació pràctica d'este principi i els suggerix que tinguen en compte que només representen el 10% de la població i no aconseguiran unes solucions duradores sense respectar els interessos i opinions d'aquelles veus que tenen menys força. Principi suggeridor per a la governança de la diòcesi.