Cal una forta reivindicació social

(Joan Sifre) S'acosta el dia 18 de desembre, declarat des del 2000 per les Nacions Unides Dia Internacional de les Persones Migrants. Jornada que moltes persones i organitzacions humanitàries anem fent nostra per a reivindicar els drets humans i les llibertats fonamentals, però també les polítiques i compromisos que els fan efectius.

Perquè no és prou valorar la migració, com fa la Declaració de les Nacions Unides, com «l’expressió valenta de la determinació individual contra l'adversitat i per a buscar una vida millor», sinó que cal vore la realitat d'injustícia que manifesten les fronteres («fronteres en contra dels pobres», diu Santiago Agrelo), (1) la constant vulneració dels drets humans que s'hi produïx, o la construcció d'hostilitat que se'n deriva. Només des de la visió dels drets vulnerats entendre'm la crida al compromís.

El papa Francesc ho diu clarament: (2) la situació de migrants i refugiats demostra «la bancarrota d'humanitat» que estem vivint. Bancarrota per l’avarícia amb la qual s'acara la solució al sofriment de les persones que patixen en el seu projecte migratori o a conseqüència d'este, les necessitats per la fugida de guerres, persecucions, desastres i pobresa i, per contrast, la liberalitat escandalosa amb què s'han atés els rescats bancaris o el control d'estos èxodes i moviments en les fronteres, directament o externalitzant-lo.

Per això, en arribar el mes de desembre, més enllà de les declaracions formals, siga per la commemoració del Dia dels Drets Humans (10 de desembre) o el Dia Internacional dels Migrants (18 de desembre) cal una forta reivindicació social. Perquè és responsabilitat de totes i de tots —no solament dels governs o dels organismes internacionals, sinó de tota la societat— contribuir a canviar esta realitat, denunciar i desemmascarar tots els racismes i discriminacions, siguen «micros o macros», totes les justificacions, i reclamar polítiques públiques que posen en el centre la dignitat de les persones, així com generar actituds solidàries d'hospitalitat proactiva i conscient.

No és possible tancar els ulls davant del que està passant. Quasi cada dia ens assabentem de fets, notícies, informes que ben analitzats ens parlen d'este drama davant del qual podem romandre indiferents, però no podem ignorar.

Comentaré només els més recents i significatius. La situació en la «frontera sud» continua sent terrible: la saturació del CETI de Ceuta (febrer 2017); la sentència unànime condemnatòria contra Espanya del Tribunal Europeu de Justícia (octubre 2017) per les «devolucions en calent», en vulnerar el Conveni Europeu de drets humans; les condicions d'internament, els conflictes i la repressió policial als CIEs (Aluche, Sapadors...) (octubre 2017) i a la ciutat de València (agost 2017); l'allau a Melilla i l'arribada de pasteres a les platges de les Marines (la tercera fa pocs dies) (octubre 2017); un acord Espanya-Marroc que es cova per a facilitar un procediment accelerat de devolució en menys de 48 hores, forçant la interpretació de l'esmentada sentència; la reprovació al Parlament dels ministres Dastis i Zoido (octubre 2017) per l'incompliment del compromís d'acollida de persones refugiades que assumí el govern i que ha quedat aclaparadorament incomplit (no més d'un 11%) després de dos anys; les xifres de la situació de protecció internacional que exposa l'informe de CEAR; la situació dels menors en els CIEs i la insuficiència de les proves de determinació de l'edat que denuncia el Defensor del Pueblo; la connivència entre governs europeus per a endurir l'accés i l'acollida fent els ulls grossos davant d'il·legalitats flagrants com el tractat UE-Turquia; la criminalització i explotació de les persones migrants, especialment els menors més vulnerables, denunciada per UNICEF i l'OIM; l'extensió de l'odi i la xenofòbia amb moltes manifestacions...

Esta, però, no és tota la realitat. També és cert i positiu el creixement de la consciència i de la solidaritat en molts sectors; la tasca de les ONG que fan acollida, malgrat la falta de compromisos públics; l'extensió de moltes formes de voluntariat que donen suport a les persones migrants i refugiades; els més de 7 anys de concentracions reivindicatives mensuals davant de «la porta blava» del CIE de Sapadors, així com els encontres interreligiosos o interculturals; la marxa de Pobresa Zero i accions en defensa dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS); el primer plenari de ciutats refugi i el «document de veïnatge».

«Els cristians no podem separar acció política i fe professada, com no podem ni volem separar política i llibertat, política i justícia, política i humanitat» (3). Val a dir, no podem separar compromís cívic i seguiment de Jesús, perquè la fe té esta dimensió pública. Enfront d'unes fronteres que estan servint al manteniment d'un ordre global injust, cal treballar per la solidaritat i solidàriament. Amb la concisió quasi de la paràbola del samarità, el papa Francesc ho ha sintetitzat en quatre verbs actius: acollir, protegir, promoure, integrar, com a expressió d'allò que ens mou (Mt 22,34-40)

(1) Santiago AGRELO: «Fronteras contra los pobres, fronteras contra Cristo», suplement del quadern 196 de Cristianismo y Justicia: De la hostilidad a la hospitalidad, 2015, novembre. (2)Missatge del papa Francesc per a la Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat 2018 (15-8-2017). (3) Santiago AGRELO: Ibídem.