Alfons Roig «El Magnànim» Perfil parcial

(Eusebi Moreno) Robert, un frare de la Comunitat de Taizé, que s'autonomenava «súbdit únic de don Alfons, rei de la República de l'Ermita», em contà que una vegada a Alfons li arribà una carta, quan vivia a la plaça d'Alfons el Magnànim, amb la següent adreça: D. Alfonso el Magnánimo, plaza de Alfonso Roig, Valencia. A mi em sembla haver vist el sobre, però no ho juraria.

Alfons Roig Izquierdo (Bétera 1903-Gandia 1987) va ser capellà, professor i escriptor. Com a capellà s'estrenà a Pinet, un poblet de la Vall d'Albaida, al costat de Llutxent. Així conegué don Nicasio Rius, últim descendent directe dels fundadors de l'ermita de la Consolació, que en morir sense descendència, la llegà a Alfons. De Pinet passà a Sant Joan de Ribera, a València, segona i última parròquia que va dirigir.

La major part de la seua vida activa la dedicà a l'ensenyament: al Seminari Metropolità de Montcada, on impartí Història de l'Art, Literatura Espanyola i Estètica, si no m'equivoque; i a l'Escola de Belles Arts de Sant Carles, de València. A l'Escola donava Arqueologia Cristiana, en la qual s'havia llicenciat a Roma. Eixe era el nom de l'assignatura, però en les seues classes només es parlava d'art modern. Potser era l'únic professor en tota l'Escola que havia eixit d'Espanya i havia conegut de primera mà l'art modern i els artistes. El primer dia de classe Alfons feia saber als alumnes que estaven tots aprovats i que l'assistència no era obligatòria. Tot un repte, no?

Jo el vaig conéixer al Seminari, com a alumne d'Història de l'Art. Devia tindre jo uns 16 anys i poc d'interés en l'estudi. Venia del Brosquil, una pedania de Cullera, amb una escola unitària que acollia uns 15 xiquets i xiquetes de totes les edats. Ell confià en mi; em despertà l'interés per la lectura i l'estudi i vaig acabar sent el seu millor fill i amic. Ara ja tinc setanta anys i visc a l'Ermita, que ell em llegà, des de fa més de trenta.

Dels seus trets humans, jo destacaria la generositat, l'humor i la seua capacitat afectiva i comunicativa. Tot plegat fou un home bo, que estimà i fou estimat, com podem llegir en la seua làpida, a Llutxent, sense cap altre signe religiós, perquè fou un home solidari; més que ecumènic, universal, que no feia distincions de religions ni de persones.

Fou generós en el tracte amb la gent, sense diferències, foren artistes, estudiants o llauradors. El meu germà espiritual, Jeremy Fox, em recorda les converses d'Alfons amb el sereno (haureu de buscar el mot car l'ofici ja fa temps que ha desaparegut) del carrer de Sant Jacint, o la paciència en deixar-se besar la mà, que era un gest de submissió que ell rebutjava. Jeremy i jo ens diem germans perquè els dos considerem Alfons com el nostre pare. Ell ho conta així: va conéixer Alfons a casa d'Alfred Manessier, a Émancé, un poblet no llunyà de París. Hi havia anat a passar un cap de setmana amb la seua nóvia com a amics de la filla de Manessier. Devia tindre uns 17 anys. En dir-se adéu, Alfons li demanà que li parlara de son pare i Jeremy li digué que no l'havia conegut. I aleshores Alfons, mirant-lo als ulls, li digué: «Doncs jo seré ton pare». I des d'aquell dia sempre que podia el visitava a Sant Jacint o a l'Ermita. I continua venint. De fet, vindrà el pròxim dia 24, amb motiu de les Jornades sobre Alfons Roig del MuVIM.

Les portes de sa casa, a València o a l'Ermita, sempre estigueren obertes a tots, amics estrangers que anava coneixent en els seus viatges, estudiants o paisans de Llutxent. A la porta de l'Ermita hi havia una botija amb aigua fresca de la cisterna, a l'abast dels vianants, jornalers del poble o xiquets a la recerca d'aventures. Un costum que s'acabà per culpa de la legionel·la: haguérem d'amagar la botija perquè la malaltia estava associada amb l'aigua. Ara n'hi ha una fonteta fora.

La seua liberalitat li era retornada pels amics, a França, Suïssa o Alemanya, on rebia hostatge i acompanyament en les visites als museus o a les esglésies modernes del seu interés. Gaudí també de beques dels governs francés i alemany per als viatges i els estudis. Sense eixa ajuda mai haguera pogut anar més enllà del seu poble.

Al carrer de Sant Jacint vivia també la senyora Pepica. La seua relació amb Alfons era molt original. Havia estat feligresa a la parròquia de Sant Joan de Ribera i en morir el seu marit se n'anà a casa d'Alfons, tot i que podia viure a casa dels fills. Cuidava la casa, l'Alfons i els eventuals hostes, amb estima i sense cap contraprestació econòmica. A mi em tractava com a un fill i jo la volia molt. Se li notava que estava enamorada d'Alfons. A l'estiu i el Nadal se'n venia a l'Ermita i competia amb el tio Salvador —un iaio llutxentí, primet i simpatiquíssim que pujava a l'Ermita a cuinar quan venien estrangers— per a fer les coses millor i per a guanyar-se l'afecte d'Alfons. Era una rivalitat constant, però vista des de fora ens feia gràcia.

En morir la senyora Pepica em vaig fer càrrec de la casa i d'Alfons. Pilar, la veïna del primer pis, pujava a tirar una maneta i m'ensenyà a cuinar. Alfons també començà a contribuir: ajudava en l'escurada i s'encarregava del bollit de la nit. Fou un canvi cridaner per a un home que sempre s'havia mantingut allunyat de les necessitats domèstiques.

Tenia molt bon humor, ràpid, viu, demostratiu. Resultava divertit veure'l riure amb tot el cos, gros com era, la panxa anant-li amunt i avall. Ens contagiava. També s'enfadava; poc, però es feia notar quan passava. I cal dir que també se li notava, de tant en tant, el caràcter autoritari. En una visita que ens va fer a l'Ermita, Ramon Gascó li digué a Maria Lluïsa, la meua companya: «Átate los machos»; tot pensant en la relació amb Alfons. Ella no ho va entendre perquè feia poc que coneixia l'Alfons, però ben aviat ell l'acollí com a mare i es volgueren. Ell havia enyorat sa mare tota la vida, des que, molt xiquet, ingressà al convent d'Agres com a escolanet. Tenia una fotografia emmarcada d'ella, que encara guarde.

Li agradava la bona taula, amb el vi i els dolços, i la sobretaula llarga abans d'anar-se'n a fer la sesta, tot just després d'haver-nos encomanat la tasca de la vesprada als més jóvens: plegar ametles, per exemple, pel setembre. Per a nosaltres era la manera de contribuir a la minsa economia de l'Ermita.

Encara no he parlat del seu interés per les llengües com a mitjà de comunicació i per a llegir. Parlava francés amb fluïdesa, però despreocupat per la perfecció, seguint la tradició pròpia dels espanyols pel que feia a les llengües modernes. I amb cinquanta anys complits s'entestà a aprendre alemany. Anava a classe amb estudiants que podien ser els seus fills, despullat del tratge talar i vestit de civil, com podem veure en la fotografia que encapçala l'exposició del MuVIM. Sembla un personatge del cine negre. Una vegada se n'anà amb uns companys de classe a ballar perquè no havia pogut rebutjar la invitació. Sembla que no sabien que era capellà. A Alemanya, va ser.

I pel valencià sempre va tenir un interés viu i actiu. Es cartejava amb els intel·lectuals catalans i valencians en català. Tota una heroïcitat si pensem que va ser després d'acabada la Guerra Civil espanyola, quan tots parlaven «cristià» d'acord amb la voluntat de l'autoritat competent. ¡I que a hores d'ara encara hi haja gent barallant-se pel nom de la llengua! Fou un activista lingüístic matiner. Conten que al Seminari de Montcada, el seu gran amic i rector en aquella època, don Antonio Rodilla, li va cridar l'atenció davant dels seminaristes per estar parlant valencià. Allò degué ser molt humiliant. Ací a l'Ermita feia les misses en valencià. Per contra, el capellà de Llutxent només hi utilitza el castellà. El fet de ser d'origen castellà no és excusa per a fer canviar de llengua a gent major que a penes coneix una altra llengua que el valencià. Les autoritats eclesiàstiques en són responsables. Ací a Llutxent jo conec lituans que parlen valencià a més d'espanyol. Quan hi ha voluntat...

Doncs tot això era Alfons Roig, un home universal pel que fa a cultura i religió, i solidari amb els necessitats. Un germà, un pare, un amic. Tot cor, en disposició permanent a donar afecte i a rebre'n, amb un magnetisme capaç de mantindre l'atenció fins i tot dels menuts. Assegut a la seua cadira de braços a la porta de l'Ermita, no era estrany veure'l envoltat de xiquets que s'hi aturaven per a parlar amb ell, tot deixant per a més tard l'objectiu de la seua excursió.

Estic parlant-vos d'un home inquiet, dissident, no fet per a sotmetre's als rigors, tan curts de mires, de la institució eclesiàstica. Per això no «va fer carrera» en la professió sacerdotal: el marginaren i, al seu torn, ell se'n marginà en dedicar-se a l'estudi i la difusió de l'art, de la cultura. Fou conferenciant habitual dels Instituts francés i alemany i dels col·legis majors. Amb un munt de quartilles i amb el projector de diapositives (que jo feia funcionar), compartia, amb passió contagiosa, l'entusiasme per les noves tendències de l'art viu. En termes actuals, el qualificaria de gran comunicador.

Mai buscà protagonisme i, llevat d'articles als diaris o revistes culturals, no volia publicar. Tot i això, al final de la seua vida li arribà un reconeixement que mai havia cercat ni esperat. La Diputació de València li publicà tres llibres: Art viu del nostre temps, que era un recull d'articles i conferències; L'Ermita de Llutxent i Ronda dels veïns de l'Ermita, amb dibuixos d'Artur Heras. Són difícils de trobar, perquè la política de publicacions i distribució de la Diputació no ha estat l'escaient.

En morir Franco, els polítics del moment —l'esquerra en diríem— l'acollí, a ell i a altres intel·lectuals valencians que havien estat marginats i també represaliats. Tots tingueren el seu «moment de glòria» en vida. A Alfons, ironies de la vida, li publicaren els llibres quan ja estava quasi cec, i assolí un protagonisme cultural que no havia desitjat. Però li va agradar i estava content: l'experiència ens ensenya que com més majors ens fem, més afecte necessitem. L'estima no fa mal a ningú.

Com que no podia llegir, canvià els llibres per la ràdio: assegut a la cadira de braços, sota els lledoners, amb la ràdio a la mà: eixa és la imatge última i ferma que em queda.

Va morir fa trenta anys a la Residència de la Col·legiata de Gandia, que ell va estrenar. Com que era l'únic resident, passava el dia envoltat de sol·lícites monges que esperaven d'ell l'expressió d'algun desig. Com que Maria Lluïsa i jo ja no érem prou per a atendre'l, el portàrem allà per suggeriment d'un capellà amic i pensàvem que l'Església es faria càrrec de les despeses. Doncs no. Haguérem de pagar l'estada, cosa que ens va suposar un sobresalt econòmic, i la pèrdua d'algun amic; açò últim encara no sé per què. A la residència continuaren anant els amics a fer-li companyia i mai estigué sol. Ell defugí sempre la soledat. Estic segur que us haguera agradat conéixer-lo i que l'haguéreu estimat.