ALFONS ROIG: CAPELLÀ, PROFESSOR, INTEL·LECTUAL I SOBRETOT PERSONA

Vicent Ruix
Arribar al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MUVIM) i trobar-te una exposició titulada “Alfons Roig i la Generació del 27” és una sorpresa d’eixes agradables que fan sentir en l’interior de la persona visitant uns sentiments i uns records que necessiten ser comunicats i ser participats per tal de completar l’alegria que hom sent en contemplar-la. És aquesta la motivació que em porta, amb aquest comentari, a fer possible que la seua figura, l’ombra de la qual segueix prolongant-se ara per ara i seguirà allargant-se per la seua gran altura, com a persona, com a capellà, com a professor, i com a intel·lectual.

D. Alfons Roig ha estat un capellà que ha deixat marca en tots els que l’han conegut de prop, siga en l’entranyable marc de l’amistat, siga en el culte marc de la docència, pel seu paper com introductor de l’art contemporani a València i per la influència renovadora en el panorama cultural que el propi D. Alfons irradià fortament en un espai extens de temps.

L’exposició trau a la llum cartes inèdites i escrits privats que desvelen l’amistat i la protecció que n’Alfons Roig (1903-1987) brindà a uns quants integrants de la Generació del 27.

D. Alfons es va relacionar amb tota una sèrie de figures importants de la Generació del 27, que en plena dictadura franquista, continuaren la seua labor creativa, tant en l’interior com en l’exili. Poetes i intel·lectuals republicans de l’època -como María Zambrano, Juan Gil-Albert, José Bergamín, Vicente Aleixandre y Emilio Prados, entre altres-, als que oferí informació, casa i consol. Eixe apropament –animat pels esdeveniments que l’impactaren, com l’afusellament del Dr. Peset- queda a la vista en l’exposició mitjançant anècdotes de gran “emoció i intimitat”.

D. Alfons Roig demanà perdó a Maria Zambrano en nom de l’església; oferí també l’ermita de Llutxent –lloc que volgué convertir en un centre de creació- per albergar exiliats que en tingueren necessitat; i mantingué correspondència amb la viuda de Miguel Hernández, als fills de la qual intentà buscar treball. Fou d’aquesta manera "un pont entre l’exili i la pàtria perduda".

Sobre aquest “mapa” sentimental s’han agrupat una trentena de cartes inèdites, un ample conjunt de targetes, escrits i diaris íntims i més d’un centenar de llibres fonamentals en la història i la literatura del moment, així com una reproducció dels 23 exemplars de la revista republicana Hora de España, que ens donà la possibilitat que la gent que la visitava poguera fullejar.

La major part dels volums que s’exposaven formen part de la biblioteca personal de D. Alfons, que es custodia al MuVIM, i entre els quals destaca la primera edició d’El rayo que no cesa, de Miguel Hernàndez, signada i dedicada a Juan Gil Albert, i que aquest, degut a l’amistat estreta que tenia amb D. Alfons Roig, li la va regalar.

Rosa Mascarell, comissària de l’exposició, ha subratllat amb aquest esplèndid treball el caràcter “entranyable i pròxim” del pare Roig que “oferí consol” a persones que el necessitaven en aquell difícil moment, però que a més a més, complí un paper crucial en el panorama cultural en què li tocà viure. Un botó de mostra és que fou D. Alfons Roig qui feu arribar a José Luis Aranguren un text de Zambrano que el motivà a recuperar l’obra de l’autora.

Por la seua part, el director del MuVIM comentava que aquesta exposició s’incardina en la sèrie dedicada pel museu a la II República i que busca exalçar la labor d’un valencià, que ha comparat amb la de Gregori Maians o Joan Fuster, que "transcendí" el petit territori on vivia.

Per acabar, diguem que aquesta exposició, titulada 'Alfons Roig i la Generació del 27', que s’ha pogut contemplar a la Sala Alta de l’espai cultural del MuVIM, honra una volta més la figura de D. Alfons Roig, un record ben merescut, reflectint la relació que com a persona, com a sacerdot, com a professor i amic, l’uní a una Generació tan extraordinària i tan admirada. Per alegria de tots.