Entréme y quedéme Vaciarse de “sí” y llenarse de “el Otro”

Javier Melloni
Estem davant del tercer llibre d'estos dos germans, Enrique i Mercedes. Enrique és sacerdot en una parròquia d'un barri popular de València i Mercedes és una dona senzilla que viu amb ell compartint la mateixa marxa cap a la vida interior.

Els seus llibres tenen un sentit inconfusible: destil·len una gran senzillesa i també una gran profunditat. No és fàcil trobar les dos coses alhora, perquè la senzillesa té el risc de caure en la simplificació i en la banalitat, i la profunditat corre el perill de resultar elitista i inaccessible per als qui no han sigut iniciats en ella.
Cada obra que ens ofereixen Mercedes i Enrique és més madura, perquè major és el camí que han recorregut. Açò es percep en cada pàgina del llibre on ens ofereixen una introducció en la pràctica i experiència meditatives, mostrant com abasta i abraça tots els aspectes de la vida, incloent la nit fosca. Testimonien que el pas a la nit engrandix l'espai interior, encara que ens la voldríem saltar. La força d'estes pàgines rau en el fet de mostrar que és important acollir cada fase del procés, perquè siga autèntic i arribe fins al final: viure en la contínua presència de Déu a través de l'atenció silent, a cada moment i en tota circumstància.
El llibre evoca i convoca amb el seu títol a la gran tradició contemplativa cristiana: prové d'un poema de sant Juan de la Creu que es va desgranant al llarg de l'obra. La lletra inicial que apareix al començament de l'estrofa amb la qual s'obri cada capítol recorre la paraula «Quedéme», que és el missatge que tots dos germans ens volen transmetre: que ens quedem en la qualitat d'existència, que és fruit de quedar-se en la profunditat del Silenci.

Els sis capítols presenten una progressió, perquè tota via espiritual és sempre açò: un recorregut cap a un Endins-Centre cada vegada major i més ple. Cada capítol comença d'una manera pròxima i concreta: amb relats de situacions humanes o amb contemplacions o visualitzacions de la naturalesa. Pertanyen a Mercedes, a la seua mirada directa i immediata. Solament a partir de la vida viscuda es pot viure més endins de la mateixa vida. […] Després de les paràboles, exemples i visualitzacions de Mercedes prossegueix Enrique amb les seues consideracions i ensenyaments. Es percep que procedixen d'algú que està acostumat a aprofundir sobre les coses, a meditar i reflexionar el que viu […].
La presència de Jesús apareix al llarg de tot el recorregut, que culmina explícitament en l'experiència que Crist va tenir del Pare. Jesús és l'encarnació de l'horitzó que s'ha presentat. En aquest context, les cites recurrents als evangelis adquirixen un nou sabor, un sabor que prèviament ha agradat els seus autors i que ara comparteixen. Respecte al sabor, existeix una bella sentència de sant Ignasi que diu: «No el mucho saber harta y satisface el alma sino el gustar y sentir interiormente» (Ejercicios espirituales, 2). Inspirat pel text i per esta frase, prosseguisc el pròleg presentant unes paraules de cada capítol, aquelles que més sabor m'han deixat, perquè amb aquest gust inicial cadascú puga prosseguir la seua lectura.
Del primer capítol sobre el despertar destaque aquesta frase: «La visió de la realitat és la visió de les coses tal com la realitat es revela en mi. Com més pur i més buit em trobe, més clara és la visió i menys distorsionada és la imatge».
Del segon capítol: «La "vida espiritual" és la vida perfectament equilibrada en la qual el cos, amb les seues passions i instints, la ment, amb el seu raonament i l'esperit il·luminat passivament per la Llum i l'Amor de Déu, formen un ser complet que és en Déu, amb Déu, de Déu i per a Déu. Una persona en la qual Déu és tot en tot».
Del tercer capítol, sobre el caràcter contracultural que té la cerca del silenci: «S'ha dit que el problema de la persona no religiosa és essencialment un problema de soroll. El soroll i la superficialitat dificulta i fins i tot impedixen l'obertura a la transcendència i difícilment es troba amb Déu».
El quart capítol, sobre el parlar del silenci: «El nostre descobriment de Déu és ser descoberts per Ell (...). El silenci és el testimoniatge silenciós de la confiança».
Del cinquè capítol, sobre la silenciositat entesa com l'estat que genera el silenci: «Qui entra en el Santuari és el jo verdader, el jo la identitat del qual ja s'oculta en Déu i la identitat del qual es revela en unió amb Déu i en esta revelació hi ha només comunió i consumació en l'Amor (...). La unió del cristià amb Crist és una unió mística en què Crist mateix es fa la font i el principi de la vida divina en mi».

Del sisè capítol, que és una crida a la confiança a participar en la mateixa vida de Crist, sabent que açò comporta passar per la passió, per eixa mort del jo que anomenem la nit obscura de l'ànima: «Busco anhelante i no encuentro un oasis en mi desierto. Ráfagas de luz me invaden en momentos contemplativos pero el tránsito és doloroso […] Quedem-nos, doncs, amb estos tasts anticipats que espere que hagen avivat encara més el desig d'endinsar-se en estes pàgines.