Un llibre amb molts valors humans El carrer de Sant Onofre

Abelard Saragossà
Vicent Palacios Bellver (Torrent, 1949) ha publicat un llibre (El carrer de Sant Onofre, 2016) a on descriu com era Torrent cap a 1950, com vivien els torrentins i de què vivien. Podríem pensar en una obra costumista i poc transcendent. Però l’autor avisa en la primera pàgina que el llibre no és costumiste ni enyora el passat. Al contrari, pensa que «el canvi experimentat és altament positiu», de manera que escriu el llibre per a que la generació dels seus néts «puga valorar, estimar i fer el millor ús de tot el que hui tenen a l’abast».

Això no obstant, que el present siga més positiu que el passat no significa que en el Torrent de 1950 no hi hagueren coses positives. De fet, l’autor s’identifica profundament amb les dones i els hòmens que omplien de vida els carrers de Torrent a mitjan segle XX. Això fa que els descriga d’una manera plaent, agradosa. A més, Palacios usa una llengua que, justament perquè està molt treballada, fa la sensació de ser plana i clara, i amb un lèxic molt ric.

Certament, l’autor estima molt el poble a on s’ha criat i s’ha fet persona. Però l’adhesió al passat no li fa amagar les injustícies (com ara treballs de dones mal pagats) ni en general les coses mal fetes (com ara en l’urbanisme). Això sí: evita la denúncia superficial i sectària. Penetra en la naturalesa humana, de manera que fuig del maniqueisme de dividir les persones en bones i en roïns. Un exemple: els lectors trobaran reflexions crítiques sobre l’escola franquista, però actituds solidàries amb els docents.
Per una altra banda, la crítica de Palacios és sempre constructiva. No recorde cap nota de desesperació ni de degradació humana. Ell confia en les persones i en els pobles, realitats que veu indestriablement conjuminades. En realitat, el llibre està amerat d’humanisme (és extraordinària la descripció de les cases de Torrent, ben unida a sentiments i valors humans). El seu humanisme és inseparable de la seua confiança en la raó i en l’educació, la qual fonamenta en els valors humans i en l’argumentació.
Les característiques descrites mostren que, per a Palacios, el localisme i l’universalisme no són forces independents de signe contrari, sinó forces que es necessiten mútuament: només pot ser altament universal qui és profundament local. El localisme sense universalisme fa interpretacions superficials; i l’universalisme sense localisme és vanitat, aparença: també superficialitat. Els poetes romàntics presentaven eixa concepció amb la imatge de l’arbre: quant més arrelat està, més es pot enfilar. Ara, algun corrent social anomena eixa actitud com a glocalisme (pensar globalment i actuar localment, diuen).
La perspectiva dita i el fet que la bona indagació històrica té com a finalitat entendre el present expliquen que, aprofundint en la comprensió de la història recent, Palacios reflexiona sobre el present i té la volunat de projectar-se cap als jóvens, en qui vol augmentar l’adhesió als valors ètics i cívics: aquells valors que fan la vida humana més solidària i més satisfactòria.
En realitat, diria que el llibre tracta dos temes i té dos finalitats. Els temes són com ha canviat la societat valenciana en els darrers sixanta anys, i seguint quins camins podríem avançar cap a una societat més plena i més justa. Quant a les finalitats, són incrementar la formació humanística dels jóvens i promoure el compromís cívic amb la societat valenciana. Eixe panorama comporta que el llibre no és solament molt recomanable per als jóvens de Torrent: també ho és per al conjunt dels valencians.