Catolicisme social a València, per J. Martí - Revista Cresol

Vaya al Contenido

Menu Principal:

Sumari > CRÒNIQUES
 CATOLICISME SOCIAL A VALÈNCIA NOVES MIRADES, NOVES METES
 
Josep Martí Ferrando
 
 
  Darrere de la taula, i d’esquerra a dreta, Agustín Domingo Moratalla com a director de la UIMP, en el centre Antonio Cañizares com a arquebisbe-cardenal de València i a la dreta Vicent Pons com a director del curs Catolicisme social. Un comú denominador de les tres intervencions: la sobrietat i la convicció que allí no s’està per qüestions d'imatge ni tampoc per fer cap tipus de concessió amable, sinó per aprofundir en un tema esvarós, un caminar per la corda fluixa entre els prejudicis negatius i l'exaltació buida, que no és cap altra cosa la nova mirada que es proposa sobre el catolicisme social valencià.
 
   El rector de la UIMP, Agustín Domingo, va recordar el curs que l'any anterior per les mateixes dates havia impulsat la Ménendez y Pelayo sobre l'arquebisbe Olaechea, i va remarcar el seu comprimís en el paper difusor que la seua institució fa de les investigacions sobre el catolicisme social, alhora que veia vots per la creació del Seminari Permanent o Institut de Catolicisme Social Valencià.
 
   Pel que fa al director del curs professor de la Universitat de València i director de l'Arxiu de la Catedral de València, Vicent Pons Alós, va recordar els objectius del curs Reforma social o revolució: el catolicisme social a València (1891-1936) que es duia a terme en la seu de la UIMP a València, va donar les gràcies a dita institució i al seu director per les facilitats prestades, al cardenal-arquebisbe de València per la seua presència en la inauguració del curs i, per suposat, a les persones assistents. Així mateix va informar de que les persones inscrites tindrien un exemplar de Catolicismo social y educación del professor Cándido Ruiz[1], així com una còpia de la versió oficial castellana de l'encíclica FERUM Novarum del pontífex Lleó XIII.
 
   Les paraules de l'arquebisbe-cardenal no tingueren res avore amb l'autocomplaença o la lloança buida d'un passat propens a la mitificació; ans al contrari, sonaren com cal: una crida a continuar en la investigació i al treball seriós. Un indicador que mostra l'afecte i interés del prelat en l'esment tema és el fet que, literalment, urgira a la publicació de l'encontre de l'any anterior sobre el seu predecessor Marcelino Olaechea i que, així mateix, demanara la prompta edició de les actes del curs sobre catolicismo social valencià. No sols això, sinó que, el màxim responsable de l'Església valenciana, després de la seua intervenció va prendre seien entre el públic i, armat els estris elementals d'escriure, paper i bolígraf, anara prenent notes a la primera de les ponències.
 
  Òbviament el prelat no estava sol entre les cadires de la sala; ans al contrari, l'aula estigué sempre plena de persones interessades en el tema. Una mitja de seixanta assistents mostren el grau d’interès que el tema proposat encara suscita. Ara bé, per a que les coses funcionen cal que hi haja persones que estiguen no en la visibilitat de les intervencions sinó en la penombra de les faenes que cal fer bé per a que les coses resulten. No es pot escriure una crònica del seminari sense remarcar la disponibilitat i efectivitat en totes les gestions dutes a terme per mossén Ramón Fita, director de l'Arxiu Diocesà, qui va estar pendent abans i durant de la celebració, per a que el curs fóra el que realment va ser: un èxit.
 
  Les ponències van ser moltes i, no resulta fàcil traçar el nexe d'unió de totes elles. Ara bé, malgrat les dificultats podem dir, en primer lloc, que es tractava d’un encontre universitari, per tant cal parlar de rigor en les propostes metodològiques, en els avanços i resultats en les investigacions en marxa sobre el catolicisme social. En segon lloc val a dir que totes les intervencions van tindre en comú el fet que anaren més enllà dels camins historiogràfics comunament acceptats per mostrar aspectes i interpretacions inèdits.
 
  El professor de la universitat Pontificia de Comillas Alfredo Verdoy Herranz va disertar sobre el context històric de la Rerum Novarum i va llançar una pregunta: hagut fet de les promptes crítiques que des de l'Església es feren a les condicions de vida de la classe obrera industrial, ¿va tardar massa en publicar-se l'encíclica en la que l'Església prenia postura sobre el tema? Més que assenyalar una resposta hom va apuntar que, ja els primers pares de l'Església havien criticat l'explotació de l'home per l'home.
 
  Així mateix i, després d'haver assenyalat les característiques de la carta papal, l'esmentat professor conclogué: en última instància el camí indicat pel pontífex Lleó XIII, és a dir, l'acord entre capital i treball, és el que seguixen sindicats, estats i patronals, mitjançant els convenis col·lectius, en les societats avançades.
El professor d'Investigació en el CSIF José Andrés Gallego va parlar dels orígens de l'associacionisme obrer, de com l'aspecte religiós era primordial en les primeres associacions d'obrers; associacions que, en un principi eren, sobretot, de caràcter de socors mutus; però és que, després de la penetració de la Primera Internacional a Espanya de la mà de Giuseppe Fanelli, quan se celebra a Barcelona el I Congrés de l Internacional, de signe anarquista, el principal tema de debat, segons les actes, és l'admissió dels "tradicionalistes", ja que quasi tots els obrers catalans són "tradicionalistes" i, conseqüentment, cal comptar amb este sector obrer que, al capdavall és carlista.  Així mateix va assenyalar el paper modernitzador de no pocs bisbes, com ara el de Jaca qui, a les primeries del segle XX va haver de cursar una carta pastoral als rectors donant-los instruccions per a la correcta plantació de la creïlla; tubèrcul que encara era utilitzat primordialment com a pinso.
 
  El director de l'Archivo General de Cruzada Carlos Miguel García Nieto va insistir, precisament, en eixe paper modernitzador del prelat sobre el què ell ha investigat llargament: el cardenal Ciríaco María Sancha [2]. De la seua dissertació convé recordar la triple vessant de qui va ser arquebisbe-cardenal de València. La fidelitat als seus orígens humils, mostrada en la dedicació infatigable a socórrer les classes socials més baixes -va morir paupèrrim-, la seua talla i curiositat intel·lectual -dominava els idiomes moderns europeus- i la capacitat que va mostrar, no sols a València per rodejar-se de persones capaces de dur a terme els seus projectes modernitzadors. Cal remarcar que va ser sota el pontificat del cardenal Sancha que es va publicar l'esmentada Rerum Novarum, i l'encíclica va servir al cardenal com esperó per dinamitzar el catolicisme social valencià.
 
  Vicent Comes Iglesia, el gran especialista en la dreta valenciana d'abans de la guerra civil, autor de la biografia de Lluís Lucia i estudiós d'institucions com la leproseria de Fontilles o el Sindicat de
 
l'Agulla, va traçar la biografia del pare Vicent atenent a les dades estrictament personals, a la seua vocació religiosa i els seus neguits científics. Així mateix va recordar quin va ser el paper dels cercles catòlics obrers, va descriure l'itinerari d'estes institucions. En un principi els cercles tenien una doble funció: recreativa i de concòrdia entre la patronal i els treballadors, una mena de sindicalisme mixt. Posteriorment, el religiós va ser capaç d'adonar-se'n que este paper dels cercles havia quedat desfasat, cosa per la qual va apostar per la seua reconversió en sindicats purs; és a dir, integrats sols per treballadors, però mantenint la seua confessionalitat religiosa. Exemple d'esta transformació va ser la Casa dels Obrers de València, que de cercle catòlic va passar a ser nucli i vestigi inicial del sindicalismo catòlic valencià.
 
   Sobre este tema del sindicalisme, l'esmentat doctor Comes Iglesia insistiria en la jornada següent, parlant del sindicalisme catòlic femení. Va recordar que sí, que efectivament el Sindicat de l'Agulla valencià havia estat fundat per preveres com Manuel Pérez Arnal i dones benestants. Ara bé, la paradoxa és que, sense renunciar a estos orígens, l'esmentat sindicat femení va aplegar més afiliades que cap altre sindicat, cosa que permeté la consecució de no pocs objectius. Els inicis del sindicat, vinculats clarament no sols a l'Església sinó a dones benestants, ha fet que no pocs historiadors titlen de groc el sindicat, o aboquen sobre ell el seu menyspreu, sense atendre a quina va ser la realitat social de la composició del sindicat, o la seua actuació sempre reivindicativa per aconseguir millores per a les dones que s'ocupaven en la confecció. Cal remarcar que, precisament per ser dones i per ocupar-se en tallers menuts, les seus
 
possibilitats reivindicatives eren, a priori, ben minses, d'ací la importància del sindicat que es va mantindre ferm fins l'esclat de la Guerra Civil Espanyola.
 
 
  I és que, efectivament, en la jornada següent va haver-hi una interessant taula redona sobre dones i catolicisme social a València. Va moderar la taula Montse Escribano Cárcel, professora de la facultat de Teologia de València. José Francisco Ballester Olmos va traçar la història de les salesianes a València des dels seus inicis, en una alqueria de l'horta de València, fins a l'esclat de la guerra, on ja s'havia consolidat tota una obra educativa. María Dolores Sempere Francés va recordar els orígens benestants de Juana María Condesa Lluch; potser degut a la seua extracció burgesa va comprendre millor la doble explotació de la dona treballadora: física i econòmica en les fàbriques i física i econòmica en les llars, a les què hi havia que sumar el patiment que la condició d'analfabetisme generalitzat comportava per a les dones.
 
  Fruït del neguit de la jove Juana María va ser la fundació de l'orde de les Esclaves del Sagrat Cor, Finalment, Ángela Crespo Palomares va recordar la història del Col·legi de Sord-muts i Cecs, lligada en els seus inicis al Cercle Catòlic de València, experiència que, temporalment, va ser truncada per l'esclafit bèl·lic.
 
   Prèviament a la taula rodona el professor Cándido Ruiz Rodrigo va parlar-ne sobre "El catolicisme social a València i la regeneració del poble: una qüestió pedagògica ineludible". El catedràtic d'Història de l'Educació -ja jubilat- va recordar quines van ser les motivacions per a les fundacions que les institucions religioses van dur a terme per dur l'ensenyament i l'alfabetització al poble. Ens va recordar com, a principis del segle XX l'alfabetització valenciana estava molt per baix de la mitjana espanyola, és a dir, per dessota el cinquanta per cent, xifres que eren majors encara entre la població femenina. Entre les causes de la baixa escolarització hi havia la indolència estatal, que deixava en mans municipals el pagament dels havers dels mestres i, també, la indiferència de la població que veia en la instrucció una pèrdua de temps, ja que no anava a alliberar-los de la seua condició camperola. Així mateix el període d'ensenyament era extraordinàriament minvat: dels 6 als 9 anys, havent-hi, a més, una brutal distinció entre el currículum per a xiquets (matemàtiques i nocions d'agricultura i comerç) i el de les xiquetes (preparació per a la llar). D'ací que, tant des del republicanisme com des de l'Església es feren veritables esforços per invertir esta situació. El professor Ruiz va recordar el paper jugat per les distintes institucions religioses en el camp de l'educació.
 
 
  Pedro Ruz, sacerdot salesià i investigador de l'obra cooperativista de l'arquebisbe Olaechea va parlar, precisament, sobre els precedents de l'activitat cooperativa vinculada a l'Església. Sindicats i institucions religioses fomentaren el cooperativisme perquè veien en ell una superació de la dialèctica capitalisme-socialisme. D'ací que, també, en el camp de la vivenda, el foment cooperativista de les diverses institucions d'inspiració catòlica resultara capital.
 
  Per últim, el director del curs, Vicent Pons Alós, va moderar una taula redona en la què participaren Alberto Martín Pastrana informant sobre l'hemeroteca del catolicisme social valencià; Pablo Sala Santamans parlant sobre la premsa social catòlica i, molt especialment sobre la revista Soluciones
 
Católicas. Així mateix, el tècnic dels arxius Diocesà i Catedralici de València, va comunicar el contingut dels arxikjus dels cercles catòlics obrers i, molt singularment el de Xàtiva.
 
   D'esta manera finalitzava un seminari, francament interessant no sols per la qualitat dels ponents, que també, sinó per les aportacions que en ell es van fer, entre les què cal fer esment les del públic assistent.
 
 
Sols queda una reflexió final. Certament, ha estat digna de lloança, i així s'ha dit, l'actitud del director de la UIMP que ha fet de la seu d'esta universitat un lloc d'encontre entre diverses institucions, cosa que sempre resulta fructífera pel que té de contrastos i comunicacions de saber. Ara bé, hom troba a
 
faltar, i més quan el cardenal-arquebisbe està directament interessat en el tema, la presència de les universitats catòliques valencianes en el foment de l'estudi, investigació i divulgació del catolicisme social valencià, precisament en el que va tindre de limitacions, possibilitats i també de riques concrecions i actuacions.
 
[1] Catolicismo social y educación: La formación del proletariado en Valencia, 1891-1917. València, Facultad de
 
Teología, 1982.
 
[2]Tema sobre el què té publicat Pastor y primado en el amor. Vida del cardenal Sancha. Toledo, Cabildo Catedral Primada,
 
2009. ISBN, 978-84-613-5568-6.
Portada | Sumari | Edicions Anteriors | Contacte´ns | Mapa general del sitio
Copyright © 2018 Revista Cresol
Regreso al contenido | Regreso al menu principal