De la tardor a la primavera, per J. Lozano - Revista Cresol

Vaya al Contenido

Menu Principal:

Sumari > PRIMAVERA
De la tardor a la primavera
 
José Lozano Sánchez

 Contínuament lamentem la situació en què es troben quasi totes les nostres comunitats cristianes, la falta de participació en tots els àmbits, el distanciament de tantes persones de la pràctica sacramental i religiosa a tots els nivells, la falta de ganes i entusiasme en totes, o quasi totes, les activitats que s'organitzen en les parròquies i la pèrdua de contingut i compromís que acompanya a tot allò que es realitza en cadascun dels llocs de culte. No cal que oferim molts detalls, perquè és una realitat més que coneguda per tots els qui formem part dels ambients eclesials. Tampoc fa molta falta que ens detinguem a vore les causes d'esta situació que ha sigut i seguix sent objecte de tertúlia i debat en moltes de les nostres reunions i trobades personals. Solem comentar molt això del "canvi d'època", la configuració de la societat en què vivim, el consumisme, la publicació dels escàndols de l'Església, el laïcisme i moltes altres coses més que podríem aportar... Sembla que, més que tardor, les nostres comunitats estan passant per un hivern bastant dur, que amenaça la seua vida o les paralitza quasi totalment. Ens preguntem com passar d'esta situació de tardor-hivern, a una situació de primavera, d'alegria i de renaiximent de la vida. Els fonaments per a esta renovació i avanç de les nostres parròquies i de tota l'Església, estan més que clars en el Concili, en l'encíclica Evangelii Nuntiandi de Pau VI, i en tots els documents dels últims papes, sant Joan Pau II, Benet XVI, i d'una forma més actualitzada i llampant, en l'Evangelii Gaudium i en tots els documents del papa Francesc. Tractarem d'apuntar algunes pautes tretes d'estos documents i dels escrits d'alguns autors actuals que han escrit sobre el tema que ara ens ocupa.

  Partim d'una situació personal i comunitària: en moltes ocasions ens hem deixat atrapar pel desencoratjament i el fort pessimisme. Ens sentim com impotents davant de la indiferència (i a voltes oposició irrespectuosa que no sempre afrontem de forma evangèlica...) de la nostra societat pel fet religiós i concretament per l'Església. També ens desanimen les dificultats que veiem en la mateixa Església. Com si haguérem perdut la fe que és possible l'evangelització de les persones i del món, o com si pensàrem que tot depén de nosaltres i que Déu no actua en la missió que ell ens ha encomanat.

   Tant els sacerdots com tots els membres de les nostres comunitats cristianes, necessitem descobrir la nostra identitat. Som cridats per Crist per a viure en la seua intimitat i per a evangelitzar. Jesús ens ha encarregat una missió, la seua mateixa missió. Açò per a nosaltres té la importància més gran. Hem de viure units amb Jesús, assumir la seua missió, comprometre'ns totalment en la missió que Jesús ens ha encarregat i trobar en ella tota la nostra felicitat. La primera tasca és realitzar una trobada joiosa i entusiasmada, en l’àmbit personal i comunitari, amb la persona de Jesús, per a poder transmetre eixa experiència a les persones dels nostres ambients... I creure'ns de deveres que amb l'ajuda de l'Esperit la durem a terme.

  Cal fer una anàlisi-reflexió profunda de la situació actual de les nostres comunitats i de tota l'Església, vore amb claredat i acceptar les causes que han motivat la situació present, les conseqüències que està tenint i a on ens porta esta situació si deixem les coses com estan. Déu ens parla a través de la vida, ens crida a través de la realitat i de tot el que passa en l'Església i en la societat. Hem de saber llegir "els signes dels temps", tant com la Sagrada Escriptura. Potser per a açò hàgem de recórrer a la sociologia, a l'antropologia i a altres ciències que ens poden ajudar.

   Es tracta de crear comunitats verdaderes, persones que es coneixen, es volen, compartixen béns, vida i acció, i sobretot la fe en Jesús amb molta alegria, que formen una vertadera família, estan unides, i obertes a qualsevol persona, a la societat i a tots els seus problemes des de la Doctrina Social de l'Església, i sempre al costat dels pobres i de tots els qui patixen. És important que les comunitats cristianes estiguen en contacte i comunicació amb totes les realitats associatives i plataformes del poble o del barri. És una possibilitat d'oferir l'Evangeli. Comunitats que se senten acompanyades, no solament pels sacerdots, sinó sobretot pel suport mutu dels seus membres, que viuen la fraternitat amb compromís verdader.

  Que siguen comunitats, laics i sacerdots que centren tota la seua vida i invertixen totes les seues energies, mitjans, temps, diners, capacitats i experiència, en la missió que Jesús ens ha encarregat, en l'evangelització, en anunciar a tots la gran alegria de l'amor de Déu, fent present el seu Regne, que és un gran convit de felicitat per a tots. Ens adonem de la gran dispersió que existix en les nostres comunitats per la quantitat de devocions, tradicions, activitats, grups tancats en ells mateixos i a voltes en rivalitat amb els altres grups. Esta dispersió impedix que les persones es troben amb Jesús i que duguen a terme l'evangelització.

  Hem de traure de l'Església tot allò que la destruïx, i allò que bloqueja i interferix la seua missió: el voluntarisme, l’activisme, els protagonismes destructors, el clericalisme, la temptació de l'eficàcia, l'apropiacionisme (quan un grup, o una persona, s'ensenyorix d'algun ministeri o parcel·la) i altres noms nous del pelagianisme... Cal també superar el misticisme evasiu al marge de la realitat i dels problemes del món, l'individualisme, la separació de la fe de totes les realitats de la societat, com l'economia, la política i la cultura... Totes estes postures són altres formes del jansenisme presents hui en l'Església i en el món.

  Ens hem de comprometre en la creació de comunitats acollidores, amb un acolliment autèntic, de manera que la gent se senta coneguda i reconeguda, valorada i estimada de forma gratuïta, que les persones se senten a gust en les nostres comunitats, de tal manera que canvie la imatge de les nostres parròquies i comunitats cristianes, actualment amb una imatge d'avorriment, amb la sola actuació del sacerdot, sense quasi intervenció dels laics, i amb una falta de reconeiximent de les dones. I d'una manera especial han de sentir-se acollits i ajudats els pobres, els immigrants, els refugiats, i tots els marginats.

  Tenim un gran treball per davant per a embellir i fer atractives totes les nostres celebracions, sobretot la de l'Eucaristia, que actualment han perdut molt d’interés per a la majoria de la gent, especialment per als xiquets i els jóvens. Hem d'emprar els mitjans que ens oferix la tècnica, sense esclavitzar-nos amb ells. La litúrgia, actualitzada, relacionant-la amb la vida i els problemes del món, i desplegant tota la seua bellesa i possibilitats de comunicació, és un gran mitjà de comunicació que Déu posa en les nostres mans per a transmetre a tots l'Evangeli, sobretot quan la cuidem i la posem al dia, i és per a nosaltres una profunda experiència de fe i de trobada amb Jesús ressuscitat.

  Una cosa molt important és treballar les nostres homilies per a fer-les atractives, pròximes, que tinguen relació amb la vida de la gent i de la societat i que arriben al cor de la gent, pronunciades amb senzillesa, humilitat i amor, obertes a la situació i la vida dels qui ens escolten, i que denuncien les injustícies. En la seua preparació hem d'invertir estudi, reflexió i, sobretot, oració. Ens adonem que som instruments del Senyor per a transmetre la seua Paraula, eixa Paraula que dóna vida i construïx la comunitat cristiana i que ha de transformar la societat per a construir un món nou.

  L'única cosa que he pretés és recordar-vos algunes coses, no totes, de les que ja sabeu. M'agradaria escoltar-vos i tindre a mà totes les vostres experiències, que seran molt interessants i valuoses, i que em podrien ajudar molt en el meu ministeri. Compartisc amb vosaltres el meu convenciment i el meu entusiasme que és possible la renovació, la superació de la situació actual de l'Església i l'evangelització de la nostra societat. La nostra trobada amb Jesús ressuscitat pot donar-nos, a nosaltres i a les nostres comunitats, eixa primavera que l'Església i el món està necessitant.
Portada | Sumari | Edicions Anteriors | Contacte´ns | Mapa general del sitio
Copyright © 2018 Revista Cresol
Regreso al contenido | Regreso al menu principal