Ecoespiritualitat i esperança, per J. Argudo - Revista Cresol

Vaya al Contenido

Menu Principal:

Sumari > CRÒNIQUES
 ECOESPIRITUALIDAD I ESPERANÇA
 
Jorge Reichmann, filòsof, assagista, poeta, matemàtic, doctor en Ciències polítiques
 
 
Joan Argudo
 
 
  En un món global com l'actual, on el dogmatisme ideològic solament mostra signes del seu totalitarisme, (1) en estos anys bàrbars on el sentit comú apareix com a revolucionari, J. Reichmann ens presenta una anàlisi crítica, radical i valenta de la realitat actual. D'una banda, assenyala les causes de la perversió del sistema que irremeiablement ens porta al col·lapse, no solament econòmic, sinó també ecològic-social i, d'altra banda, les contradiccions d'una societat inconscient d'eixe desenllaç fatal.
 
  En el que anomena «Segle de la Gran Prova» hauríem d'estar debatent com produir aliments per a la supervivència; però la cultura dominant només ens parla de videojocs i negocis multimilionaris... El lema thatcherià TINA, «No hi ha alternatives», no era una oració descriptiva sinó performativa: estem destruint les condicions culturals, econòmiques i polítiques de les possibles alternatives al capitalisme. Enfront d'açò, «necessitem anàlisi, reflexió i silenci», per a arribar al diagnòstic més objectiu i real possible. I així s'observa que les crisis humanitàries vénen marcades històricament per tres factors: el calfament global, la crisi energètica i la conflictivitat social.
 
   Especialment greus són les conseqüències que es produïxen amb la Gran Acceleració, després de la segona guerra mundial. L'«empremta ecològica» de la humanitat manifesta que estem en un estat d'extralimitació, «en temps de descompte». En este sentit, l'ecosocialista J. Sampere afirma que ens trobem en un sistema autodestructiu, sense ser capaços de posar-hi una falca correctiva. Este sistema capitalista em pareix tant invencible com inviable i, consegüentment, ens porta al col·lapse civilitzatori. A esta mateixa conclusió ens porta l'aplicació del mètode «dinàmica de sistemes» (model que permet, en la mesura de la seua validesa, simular el comportament del sistema que representa; per exemple, una ciutat en creixement, i detectar problemes pràctics amb l'antelació que cal per a intervenir).
 
  En l'any 1968 es funda el Club de Roma, format per científics i polítics, amb la bona intenció de millorar el futur del món, a llarg termini, d'una manera interdisciplinària i holística. Eren conscients ja en aquell temps del fatal desenllaç del Titànic on tots ens havíem embarcat. Prompte estes bones, sàvies i responsables intencions quedaren en res. Hui, ai!, club per club, lamentablement només tenim com a referent el Club de Bilderbeg, on assistixen per invitació un centenar de persones, les més influents del món. (Cal assenyalar, per sorprenent, que una de les últimes invitacions ha estat la d'Albert Ribera).
 
   Possiblement l'última oportunitat de correcció es va donar l'any 70, amb la publicació del llibre Els límits del coneixement, que proposava la construcció de societats sostenibles. Però esta via, també prompte, va quedar avortada.
 
   Davant d'esta tessitura, en què el Titànic possiblement ja ha encallat, solament cap el «Salve's qui puga» o «col·lapsar millor». La segona és l'única que ens oferix esperança: «seguim demanant —i tractant de construir— democràcia i sostenibilitat com vam seguir conreant l'esperança: contra fàctics». «No és que no siguem lliures; és que sembla que no estem disposats a prendre'ns el treball de ser-ho». Supereu l'adolescència i Sapere aude (tingueu el coratge de pensar per vosaltres mateixos), ens diria Kant. Este és el camí del poder de la impotència, el que fa possible l'impossible. És, a més a més, el que ens fa infinits, És també la NOSTRA RESPONSABILITAT.
 
  És així com Reichmann, superant vells paradigmes, ens proposa un nou humanisme descentrat, no antropològic, simbiòtic amb la naturalesa, que ens porta a actuar amb realisme lúcid i coratge, però també amb amor compassiu. Per això va celebrar la Laudato Si' del papa Francesc com una ecoencíclica molt valuosa, coincident amb els valors laics de l'ecosocialisme.
 
  Ja al final, va quedar sense desenvolupar la pregunta sobre el nou paradigma teològic, la qual cosa haguera estat força interessant. Això no obstant, per acabar i en línia del tema exposat, considere oportú comentar la proposta del filòsof i teòleg Bernardo Pérez Andreo en La sociedad del escándalo. Sosté que cal començar de nou. És un fet que vivim en una societat on regna la desconfiança, el recel i la por; però també és un món on podem fer-nos càrrec de la realitat i encarregar-nos de canviar-la. I si no canviem açò, així seguirà sent fins que rebente d'injustícia.
 
   Hem d'abandonar l'esquerra i la dreta per a avançar cap a una actitud profètica que ens porte cap a l'única opció viable i racional: la revolució social en la transformació de les consciències. Necessitem que es produïsca eixe doble canvi, eixa doble transformació: la de la ment —ànima— i la de la societat.
 
(1) «En estos anys bàrbars en què, mitjançant l'anomenada "austeritat expansiva", la transferència de poder i de riquesa de baix a dalt ha sigut tan gran que s'ha tornat a qüestionar el binomi democràcia-capitalisme; ja que, mentre la primera perd qualitat, el segon és cada vegada més fort i opressor [...]" (cf. J. Estefanía).
Portada | Sumari | Edicions Anteriors | Contacte´ns | Mapa general del sitio
Copyright © 2018 Revista Cresol
Regreso al contenido | Regreso al menu principal