Fer festa en terra estranya, per X. García - Revista Cresol

Vaya al Contenido

Menu Principal:

Sumari > TEMA DEL MES
 
FER FESTA EN TERRA ESTRANYA
 
 
X. Garcia Roca
 
 
  Als exiliats en Babilònia els preocupava com era possible fer festa en temps de captivitat, segons resa el salm 137; hui vivim una doble captivitat: haver de cantar l'esperança quan la situació de gran part de la població ens contrista, ens deprimix i turmenta; i fer-ho quan la festa amb les seues dues germanes majors —el joc i l'humor— està prostituïda i exercix una funció alienant en la nostra societat.
 
El somni dels exclosos
 
  La festa és un component essencial del somni dels exiliats, dels desposseïts i desprotegits. Ser pobres o estar exclosos no significa deixar de somiar, més bé es necessiten per a seguir vius. Necessiten defensar l'alegria com una trinxera enfront del malhumor, una bandera contra els satisfets, un destí davant dels desesperançats i un dret a protegir. Necessiten el joc que, com deia el teòleg Hugo Rahner, "s’entrega a una sort de màgia, deixa de costat per un instant el món incomode dels fets, rebutja i enterra en el passat un món regit per unes lleis diferents, i es desembarassa de tots els pesos que l’aclaparen". Necessiten la imaginació per a avançar-se al futur, il·luminar un món diferent i millor, fantasiejar amb el destí propi. Necessiten cants, ja que si calla el cantor, "mor d'espant l'esperança, la llum i l'alegria" i, si no els troben, acabaran per acostumar-se a les condicions del desterrament.
 
La festa prostituïda
 
  Necessitem la festa que es desplega en joc, alegria i cant, amb la mateixa urgència que la festa necessita alliberar-se d'alguns poders que la pervertixen. Ha d'alliberar-se de valorar només l'esforç, la sobrietat i l'austeritat mentre desplaça la festa, l'alegria i el goig per la vida; la societat industrial va convertir la festa en un auxiliar del treball: es descansa per a tornar a treballar. L'utilitarisme, el consumisme i la competitivitat, com a estils de vida, destruïxen la gratuïtat de la festa.
 
 Així mateix, la ideologia del mercat s'ha apoderat de la festa i, en sotmetre-la als interessos econòmics, destruïx la persona i diluïx la comunitat: llavors la festa es convertix en festival, l'alegria en aldarull, el joc en competició. De manera que s'ha comprat la prosperitat al preu de perdre el caràcter festiu i la fantasia. Els interessos han colonitzat la festa i la celebració. Una agència de servicis t'oferirà trobar la teua parella ideal a primera vista i celebrarà una boda perfecta; o comprarà una festa d'aniversari com una mercaderia.
 
  En la societat satisfeta i mercantilitzada la festa és un producte de consum que exercix funcions de consol; "pa i circ" va servir per a mantindre l'imperi romà i seguix actual entre nosaltres. Es ven com a independència i autonomia el que és submissió; el joc perd la seua gràcia sota el poder del mercat, i només servix per a oblidar durant algun temps el que resulta impossible canviar.
 
La festa redemptora
 
  Clareja una nova era disposta a recuperar dimensions postergades de la vida com la fantasia, la creativitat i la imaginació. La nova cultura festiva descobrix que els sers humans no solament treballen —si poden— i pensen —si els deixen— sinó que també canten, ballen, resen, expliquen històries i festegen. L'afirmació de la vida ja no ve pel treball sinó per la trobada, la comunicació i l'espontaneïtat. Hui necessitem alliberar la festa del control dels satisfets i mercaders i promoure altres cançons, altres imatges, altres festes. Una nova fantasia en favor d'un món més lliure i just, que no destruïsca la capacitat festiva, la celebració i la gratuïtat, sinó que la festa regenere la vida i el gust per la llibertat i la felicitat. Harvey Cox acaba el seu llibre Les festes de folls amb estes paraules: "l'esperança cristiana suggerix que l'home està destinat a la ciutat; no es tracta només d'una ciutat on s'ha abolit la injustícia i on no existix el plor. És una ciutat on se celebra una meravellosa festa de bodes, on esclaten les roses, es balla i encara no s'ha servit el vi millor".
 
  Esta revolució cultural va ser incorporada pel Vaticà II, que va presentar una figura de Jesús que "va treballar amb mans d'home, va pensar amb intel·ligència d'home, va obrar amb voluntat d'home, va estimar amb cor d'home" (Gaudium et spes, n. 22). Va demanar que la litúrgia fóra viva i actuant en les seues expressions simbòliques i culturals.
 
   Tot moviment de renovació comença per recuperar la festa. Per esta raó Francesc proposa l'alegria de l'Evangeli amb ocasió i sense. Hi ha una íntima relació entre l'humor i la fe, ja que ambdues s'ocupen de les incongruències de la nostra existència. Tant l'humor com la fe són expressions de la llibertat de l'esperit humà, de la seua capacitat per a distanciar-se de la vida, i de si mateix. El riure és la nostra reacció davant de les incongruències.
 
  Una Església malhumorada mai de la vida serà evangèlica. Només si produïx història de vida feliç serà creïble en el nostre temps. En temps foscos, deia Ernesto Sábato, ens ajuden els qui han sabut caminar en la nit. Tenim necessitat de recordar i narrar les històries contemporànies que actualitzen l'alegria de l'Evangeli. Eixes històries existixen i estan sent protagonitzades per moltes comunitats cristianes. Tots ells portaven "eixa dèbil força messiànica" del "nan geperut", que tant va enyorar el gran visionari Walter Benjamin. No són herois sinó simplement humans, de carn i os, que coneixen tots els cansaments i van baixar a tots els deserts, però mai els va abandonar l'alegria profunda. Les seues històries ens permeten recuperar la confiança en els sers humans i seguir feliçment compromesos amb els exclosos i descartats.
 
   Em pregunte què seria de l'Església si recuperara el to festiu, què seria dels bisbes si jugaren més, dels cardenals si rigueren més, dels capellans si ens vestírem més de festa, dels laics si cantaren les cançons del temps. L'Església és una comunitat en festa, i mai un "aigua-festa".
 
  Ens imaginem l'últim dia com un Diumenge de Resurrecció, però convertim el penúltim dia en un Divendres Sant perllongat i trist. Més preocupat per salvar el temple com a casa de Déu que de recuperar-lo com a espai festiu i comunitari. Més interessat per adorar a Déu que per abraçar el germà, més preocupat pel silenci que pel cant. ¡Hi ha alguna imatge més fecunda i verdadera que l'abraçada de pau que es dóna la comunitat orant en l'interior de l'eucaristia! L'Eucaristia es convertix en una festa quan s'intercanvien salutacions, es creuen les mans i les mirades i es trenquen les compostures. Cal acabar amb l’aldarull que arma el mercat quan entra al temple, però no acabeu amb la festa.
Portada | Sumari | Edicions Anteriors | Contacte´ns | Mapa general del sitio
Copyright © 2018 Revista Cresol
Regreso al contenido | Regreso al menu principal