Nosaltres els vertebrats, per V. Moreno - Revista Cresol

Vaya al Contenido

Menu Principal:

Sumari > FALLES 2018
 
Nosaltres els vertebrats

 
Vicent Artur Moreno.
 
 
 
  Ara farà dos anys, la UNESCO va proclamar Patrimoni Immaterial de la Humanitat les falles de València. És un reconeixement al respecte a la tradició, a la integració, a una manifestació festiva que necessita recordar contínuament els seus orígens humils i valencians.
 
  Però de fet, la festa de les Falles de València no s’entén si no es contempla des d’una perspectiva més llunyana, com admirant un model de sistema planetari: al centre, el Sol. És el monument, la Falla, el cadafal. Als seus voltants, planetes, planetoides, satèl·lits i cossos celestes desconeguts fins aquell moment… Tots giren i orbiten amb pesos, magnituds i gravetats diverses: pólvora, música, balls, cabells, olors, vestits, complements, gastronomia, escenografies, desfilades més o menys militaritzades, reglaments, controls, cerimònies, tauromàquies catàrtiques i carcúndiques… És la festa, que ha generat litúrgies i rituals propis.  La percepció última és que les Falles de la ciutat de València són una festa engolada, que s’ha deixat pel camí molts llençols de la bugada, sobreinterpretada, sobredimensionada… Segurament, els col·lectius veïnals que més s’aproximen a l’origen de la festa siguen les que ara mateix es consideren alternatius, molts d’ells estigmatitzats pel mateix sistema faller oficial. Perquè els “heretges” són els que visiten la festa de barri, clànica, participativa, popular… lluny d’aparences i bufades en caldo gelat.
 
  Perquè heu de saber, estimats lectors que esteu llegint açò, que ni Déu ni els humans creàrem el Cosmos: el creà el foc, el foc etern. La famosa ecsipirosi que explicaven els estoics. Admirem i respectem el foc, que és més o menys un vòrtex de calor casolà: ens escalfa, ens cou el menjar, ens protegeix. Tenir foc era una festa i dominar-lo era un privilegi. Des dels Pirineus cap avall fent “falles”. Que són fàcules, torxes, teies, fogueres… Tot formes d’un fenomen efímer, fascinant, màgic, gairebé impossible d’entendre amb els ulls del cervell: el foc. Vida i mort, llum i flames…
 
  La festa de les falles no deixa de ser una adoració al Sol, el d’Akenaton, a l’esbarzer de Moisès encès en flama i que comunica informació al pare d’Israel. Però també el foc està relacionat amb festes agrícoles encaixades en un canamàs urbà, amb tots els complements que vulgueu, amb tots els estirabots de nou ric que vulgueu… però no deixa de visitar mai sempre la casa comuna més primordial (el Casal) de l’ésser humà: el naixement de la vida. Tot barrejat amb fogueres rituals, de perots que penjaven de les portes a l’antiga ciutat de Roma, de ninots medievals farcits de palla, de fogueres inquisitorials exemplaritzants, de teies que des de fa 1000 anys baixaven de les nostres comarques més septentrionals, allà als Pirineus, portades per fadrins que il·luminen la nit, tot simbiotitzat amb la tramoia barroca de cadafals, altars religiosos i profans, de triomfs àulics públics propagandístics…  En temps de Jaume I, el foc com “alimara” ja apareix en la seua Crònica. I Joan Martorell en el seu Tirant parla de “falles enceses de foc cremant les potències de natura”… Esdeveniments cúltics i espectaculars, festes essencials i ostentoses, festes sublims i banals… Desfilades paganes que després algú relacionà amb Lluc i amb Josep, dues figures sagrades dins del relat cristià perquè són patrons de fusters… fins arribar als monticles de fusta i roba vella que als barris més humils de la ciutat de València es cremaven cap al 18 de març a finals del segle XIX. A partir dels anys 40 del XX, amb el franquisme s’inicia una nova etapa amb la festa. El component religiós –molt poc marcat des del principi- s’accentua i esdevé prioritari en el moment que es crea l’Ofrena, on tots els “bons fallers i falleres” donen flors a la Mare de Déu dels Desemparats.   El règim de Franco i els seus mariachis convertiren la festa capitalina en el lloc on tota la societat sublimava la seua emoció identitària, i s’hi reconduïa.  València eren les falles i les falles eren València. Els franquistes s’apropiaren de la festa popular i la convertiren en un instrument per als seus interessos. Convertiren la festa en el gran condensador identitari. El nou règim aprofita el teixit associatiu de les falles per tal de divulgar la seua ideologia: la grandiloqüencia, les magnituds, els tòpics més tronats de la castellanitat més rància… La vertebració ciutadana des dels moviments veïnals passa a ser estabulada, controlada i domesticada gràcies a la creació d’organismes oficials que dicten normes i marquen objectius.  Així, el fet festiu faller-popular, anarquista i espontani-passa a ser l’instrument de les classes burgeses, conservadores i reaccionàries. Hi apareixen les categories, la competitivitat, el tractament ornamental –quan no humiliant- de la dona, la censura, la creació de la Junta Central Fallera com a pontífex màxim de la Festa, les desfilades militaritzades, els vestits de “fallera”, de “faller”, l’ostentació… De tot aquest poti-poti apareix l’embrió de la festa actual.
 
  Què en fem, de les Falles? Continuem valorant els diners que deixen els ramats de gent que venen a “ocupar” València? O repensem i redimensionem la festa perquè siga sostenible i atractiva per als ciutadans? Val la pena tot el caos que n’origina? Quin és el futur del monument? Les falles de València tornaran a ser falles quan recuperen el seu pneuma, la seua essència, els principis d’on vénen, quan recuperen la senzillesa i la consciència. Segurament el futur de la festa siga el que ara estan dissenyant les famoses Falles alternatives. Alternatives, innovadores, experimentals…falles que proposen un diàleg més íntim, reflexiu, més profund i per això més conscient. Fins i tot col·lectius que els interesse més conèixer la  seua terra i saber de la seua llengua i de la seua cultura, que entestar-se a fer karaokes, playbacks, cursos de balls de Mongòlia o un festival country. Que per una altra banda, també s’hi han de fer. Des de la falla King-Kong pels volts de 1979, passant per Arrancapins, Na Jordana, Corona, plaça de l’Arbre…hi ha un seguit de col·lectius que miren de vertebrar, d’evolucionar la festa, sense perdre els orígens, les arrels.
 
  Les falles de València són cultura. Cultura festiva, que és fonamental per a la supervivència de l’espècie humana. 100.000 persones associades, coordinades, disposades a qualsevol cosa per experimentar el sentit vital de la vida: la joia conscient de viure. De nosaltres depèn que aquest teixit associatiu esdevinga pal de paller per a una nova societat més culta, més solidària, més conscient, més democràtica, més popular, més respectuosa…
Portada | Sumari | Edicions Anteriors | Contacte´ns | Mapa general del sitio
Copyright © 2018 Revista Cresol
Regreso al contenido | Regreso al menu principal