Pedro Casaldáliga, per H. Pasqual - Revista Cresol

Vaya al Contenido

Menu Principal:

Sumari > FIGURES
 
Pedro Casaldàliga
 
Poeta i Profeta de la coherència cristiana
 

 
Honori Pasqual i Martí
 
 L'esclat de vitalitat i d'energies i esperances que va suscitar el Concili Vaticà II, és un referent inesborrable per a aquells que tinguérem la sort de viure'l. Qualsevol represa eclesial hodierna no pot esquivar la referència conciliar. Encara que la primavera conciliar acabà en un llarg hivern, ça i lla apareixen sovint espurnes que fan impossible l'oblit. L'engegada conciliar, hui, és present en tot l'àmbit eclesial. És el cas de dos bisbes, Francesc i Pere, l'un de Roma, l'altre de Sao Félix do Araguaia, al Brasil. Tots dos són persones senyeres de l'embranzida conciliar.
 
  Amb ocasió del noranté aniversari del naixement de Pere Casaldàliga, dirigirem la nostra mirada envers ell.
 
  El fet de ser conterranis del bisbe; el fet de compartir llengua, cultura i fe ens dóna autoestima i apreciació per aquell que ha encarnat de forma tan radical i coherent una forma de viure que ha intentat —en paraules pròpies de Pere— humanitzar la humanitat. Perquè la grandesa d'un poble no rau en la quantitat d'habitants, sinó en la seua cultura i en la forma d'incidir en la història. Una cultura basada en el diàleg i l'entesa, promotora dels Drets Humans, defensora absoluta de la dignitat i la vida dels pàries de la història i convençuda de l'eficàcia de la no-violència activa, sempre serà una cultura que aporta un actiu a la dinàmica humanitària de la història. No debades el bisbe del Mato Grosso ha esdevingut un català universal. La mateixa Conferència Episcopal Tarraconense, a més de donar-li les gràcies, voldria saber imitar-lo ací a Catalunya. Pere Casaldàliga, des d'una opció radicalment cristiana, ha assumit, sense cap mena de recança, estos valors transformadors, revolucionaris i alliberadors.
 
  Quan pren la decisió de ser missioner al Brasil, la frase de l'evangeli que més s'adiu a la seua opció, és aquella que Jesús adreça als seus seguidors: «Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'aladre no és bo per al Regne de Déu» (Lc 9,62). Efectivament, Pere al llarg de la seua trajectòria missionera, farcida de perills i amenaces de mort, mai no ha afeblit la seua opció i sempre ha mirat cap avant. Ha estat un viatge sense retorn. La seua fita sempre ha estat la de fer visible i fer créixer el Regne de Déu en les víctimes de la societat, entenent la causa del Regne com la causa dels pobres i de Jesús. El seu compromís personal s'ha basat en la radicalitat i coherència amb l'evangeli de Jesús. El seu company Benjamin Forcano ho recorda amb les paraules de Pere: «no es pot ser lliure, ni revolucionari, ni profeta sense ser pobre. Sóc incapaç de presenciar un sofriment sense reaccionar».
 
  La seua teologia, formulada poèticament i viscuda coherentment, esdevé universal per ser local. Tots dos aspectes es complementen i es reforcen mútuament. Ja que un universalisme sense assentament local, esdevé pura abstracció; mentre que un localisme sense projecció universal s'empobrix en els seus estrets límits.
 
  Un poema que il·lustra el que acabem de dir, és el de «Pobreza evangélica»:
 
No tener nada, / No llevar nada, / No poder nada, / No pedir nada. / Y, de pasada, / No matar nada; no callar nada. / Solamente el Evangelio, como una faca afilada, / I el llanto y la risa en la mirada...
 
  Pere Casaldàliga als seus noranta anys ha estat agraïdament recordat tant per aquells que professem la mateixa fe, com per aquells que professen la mateixa causa. A tall de mostra, dos exemples. Un, de David Fernández, exdiputat del parlament català i membre de la CUP; l'altre, del nostre company Juli Ciges, rector de la parròquia de Maria Immaculada, de Vera, València.
 
 
  David Fernández: «No hi ha sobirania millor ni més efectiva que estar lluny dels que manen i ben a prop dels qui lluiten. Això ha anat fent Pere Casaldàliga, en el cada dia quotidià d'aquestes darreres dècades: un acte ininterromput de generositat i compromís, en moments difícils i estones pitjors. Una veu resistent que no reclama tant si hi ha un altre món possible —perquè ja se sap que sí i que depèn de nosaltres—, sinó com carai permetem que aquest encara siga possible. Hi ha qui no espera, fa; hi ha qui mai no desespera, actua. Per això, com que som fills i filles d'aquesta terra tan trepitjada, hem sortit rebels».
 
  Juli Ciges: «Benvolgut i ben estimat D. Pere: aquest divendres, 16 de febrer, ha complit 90 anys. Quanta vida i quanta profunditat! Tota ella ha estat un testimoniatge viu i total de servei a la gent més empobrida, encarnant l'Evangeli de Jesús i anunciant amb fets i paraules, la Notícia alliberadora del nostre Déu. Gràcies pel seu testimoni, lucidesa i coratge i, sobretot, per la seua alegria i la seua ferma esperança. Ens ha guiat i ens ha donat ànim per mantenir amb força l'opció pels pobres, malgrat la dificultat i la incomprensió.
 
  Des del seminari i fins ara, a punt de complir 45 anys de sacerdoci, sempre ha estat un referent i un estímul per a mi i per a les comunitats i els grups cristians que he acompanyat. La seua vida, els seus escrits i poemes... ens han guiat per mantenir-nos ferms en el seguiment del Pobre de Natzaret i en el compromís pel Regne. Reba el meu record més solidari, el meu immens i emocionat reconeixement i les meues més sinceres felicitacions pel seu aniversari. L'hem fet present en la nostra comunitat en l'eucaristia del 16 de febrer i del diumenge següent. Una forta abraçada, en Pere».
 
  Si mai li arriba este escrit, tinga en compte el caràcter representatiu de les paraules de Juli. En elles ens trobem reflectits una gran munió de cristianes, cristians i capellans.
Portada | Sumari | Edicions Anteriors | Contacte´ns | Mapa general del sitio
Copyright © 2018 Revista Cresol
Regreso al contenido | Regreso al menu principal