Turballos i V. Micó, - Revista Cresol

Vaya al Contenido

Menu Principal:

Sumari > FIGURES
 
Turballos i Vicent Micó
 
 
J. M. Bausset
 
  El passat 11 de gener va morir l'amic Vicent Micó, prevere, fundador i ànima de la comunitat de Turballos. Nascut a l'Olleria el 1928, Vicent Micó va ser un home de cultura, un mossén profundament valencianista, una persona arrelada en el pacifisme.
 
   Vicent va ser un capellà que va comprendre i va posar en pràctica la inculturació de l'Església i, per això, va introduir la nostra llengua en la litúrgia, com expressió de l'encarnació de la fe en una terra concreta.
 
   El viatge del papa Francesc a Chiapas, el 15 de febrer de 2016, ens feia present el bisbe Samuel Ruiz, defensor de la cultura dels indígenes, com ho ha estat sempre Vicent Micó. I és que Mèxic no tenia consciència d'identitat (com ens passa als valencians) i, a més, els indígenes van ser marginats i tractats com un apèndix molest que s'havia d'eliminar. La mirada homogeneïtzadora de la conquesta d'Amèrica, no va tindre en compte les cultures autòctones, que els colonitzadors espanyols dissolgueren.
 
  Per això quan Samuel Ruiz arribà a Chiapas en 1959 com a nou bisbe, es va trobar amb una diòcesi, San Cristóbal de las Casas, amb un milió i mig d'habitants, dels quals el 79% eren indígenes. Samuel Ruiz arribà a Chiapas amb una mentalitat «conqueridoraç» i, per això, pensà ensenyar espanyol als habitants d'aquesta zona, perquè ¿com podia evangelitzar Chiapas, si tenia com a mínim cinc llengües derivades de l'antiga llengua maia? Samuel Ruiz descobrí que els seus predecessors en l'episcopat també havien intentat (amb poc èxit) ensenyar l'espanyol a aquella gent. I és que sovint l'acció missionera havia provocat la destrucció de les cultures indígenes, que havien estat xafades, fins i tot des de punt de vista eclesial.   Però amb el temps, el bisbe Samuel va reconéixer que al principi, el seu encontre amb les llengües indígenes va ser un xoc: «Yo veía las lenguas indígenas como un obstáculo para la evangelización". Després va comprendre que «cuando vas a un país, no puedes exigir, para comunicarte, que la gente del lugar hable tu lengua. Comprendí que era más sencillo que los agentes de pastoral aprendiesen las lenguas de los lugares donde trabajaban, en vez de pretender que la comunidad entera aprendiera la lengua española».
 
  Va ser el concili Vaticà II, amb el decret Ad Gentes, que Vicent Micó assimilà del tot, que va fer que el bisbe Samuel entenguera el món indígena d'una manera diferent, no assimilant la gent a la cultura espanyola, sinó respectant i valorant la dignitat de les cultures indígenes. En compte d'imposar als indígenes la cultura occidental com a únic mitjà d'expressió de la fe, el bisbe Samuel es va adonar que havia de respectar la identitat cultural de cada poble, realitat que va assumir Vicent Micó i que desgraciadament encara no han comprés els bisbes del País Valencià i la majoria dels preveres valencians, que continuen marginant la llengua dels valencians.
 
  El bisbe Samuel descobrí (com ho posà en pràctica Vicent Micó a Turballos) que per a viure la fe, no calia despullar-se de la pròpia identitat i empeltar el cristianisme en el si d'una cultura estrangera. Així, gràcies als bisbes africans presents en el Vaticà II, Samuel Ruiz entengué que calia respectar les cultures indígenes. I és que el Concili va defendre que totes les cultures són el receptacle d'una presència reveladora i salvadora de Déu. Per això, el bisbe Samuel, amb molt de sentit comú, canvià d'actitud, i de dominador, es va convertir en defensor, ja que tingué una gran sensibilitat per la condició indígena, defenent la presència de l'Església en les comunitats indígenes i la supervivència de les seues cultures.
 
  Si durant segles la història d'Amèrica no va ser sinó un apèndix de la història de l'Església europea, es comprén que la gent dominada no tinguera tampoc identitat pròpia, ja que s'identificava amb la dels dominadors. El Vaticà II canvià la mirada del bisbe Samuel, que va anar descobrint que les cultures s'han d'estimar en elles mateixes, ja que estan impregnades de la presència salvadora de Déu. Així, Samuel Ruiz (com Vicent Micó des de Turballos) emprengué la tasca de construir una Església autòctona, per a demostrar que l'encarnació en la cultura és sempre experiència d'Església. De fet, Jesús s'encarnà en una cultura concreta, minoritària i marginada. No s'encarnà en la cultura dominant dels opressors, la llatina, ni tampoc en la cultura grega. D'ací la importància que el Vaticà II donà a l'encarnació i a l'aculturació de l'Església en totes les llengües i en totes les cultures, sense excloure'n cap.
 
   El canvi que experimentà el bisbe Samuel pel que fa a la defensa de les cultures indígenes, s'observa en una anècdota que contava ell mateix: «Un día fui a una comunidad de Bachajón y me esforcé en hablar con dos hermanas indígenas. En ver la enorme dificultad que yo tenia para decir algunas palabras sencillas en su idioma, las dos mujeres se decían una a otra: "Este pobre obispo no sabe hablar». Va ser aleshores quan el catequista li va dir al bisbe: «Querido obispo, ¿no he hecho yo un gran esfuerzo para venir a ti y aprender a hablar en tu lengua? ¿Porqué no haces tu un esfuerzo para venir a mi y aprendes una poco de mi lengua?» Va ser així com els missioners s'animaren a aprendre les llengües indígenes, per a practicar una evangelització adaptada a la cultura i, per això, la diòcesi de San Cristóbal publicà un catecisme en tzeltal i la traducció de la Bíblia a les llengües indígenes. I quan el 1974 es va fer un congrés sobre el V centenari del naixement de Fra Bartolomé de Las Casas, es va fer en les llengües dels indígenes, amb intèrprets que parlaven almenys quatre llengües (tzeltal, tzotzil, tojolabal i chol) a més de l'espanyol.
 
   Coneixedor de les llengües maies i amant de les seues cultures, el bisbe Samuel Ruiz va ser un gran impulsor del moviment per la dignitat dels indígenes de Chiapas i un pioner en la defensa dels seus drets.
 
  El bisbe Samuel Ruiz va ajudar el poble a fer una reflexió sobre el Regne de Déu, que propicià un acostament a la fe de les comunitats indígenes, cosa que implicava una acció en la història per instaurar la justícia i la fraternitat. El bisbe Samuel Ruiz, com Vicent Micó, va ser un profeta. Un home que es va deixar «convertir» pel Vaticà II i pels indígenes, ja que comprengué que la primera acció de l'Església ha de ser acostar-se als hòmens i a les dones i vore què cal fer per a ajudar-los, per a alliberar-los de les cadenes que els lliguen. El bisbe Samuel, com també l'amic Vicent Micó, comprengué, a la llum de l'Evangeli, que la prioritat de l'Església és el seu compromís per estar al costat de l'home xafat pel poder, per així traure'l de l'opressió i ajudar-lo a superar les injustícies.
 
El que el bisbe Samuel va fer a Chiapas, ho va fer també Vicent Micó a Turballos i als pobles on abans va estar destinat: escoltar la gent, acostar-se als qui patien i estimar i promoure la nostra llengua i la nostra cultura en l'Església. La seua paraula, sempre profètica, era per a tots els qui l'estimàvem, un far que il·luminava la nostra societat. Amb discreció, amb humilitat, sense fer remor, Vicent Micó va sembrar la llavor de la pau, de l'esperança i de la dignitat d'un Poble, el valencià, que encara hui no veu reconeguda la seua llengua en l'Església.
 
  El VI centenari del naixement de Sant Vicent Ferrer i l'Any Jubilar, seria una bona ocasió perquè els bisbes valencians seguiren l'exemple de l'amic Vicent Micó i aprovaren el Missal Valencià (com demanava el número 107 del Pla Diocesà) i així fer possible que la llengua de sant Vicent no quede, com fins ara, arraconada i exclosa de la litúrgia i de la vida de l'Església. Amén.
Portada | Sumari | Edicions Anteriors | Contacte´ns | Mapa general del sitio
Copyright © 2018 Revista Cresol
Regreso al contenido | Regreso al menu principal