Vicent Micó, per J. Vidal - Revista Cresol

Vaya al Contenido

Menu Principal:

Sumari > FIGURES
 
Vicent Micó
 
Silenci, pregària, acollida, poble
 
 
Josep Vidal i Talens
 
  El dia 12 de gener de 2018, un bon grapat d'amics acomiadàrem en Vicent Micó. Cadascun tindria la seua raó per a trobar-se a Turballos eixe dia. Turballos s'havia convertit en un llogaret on s'escoltava el silenci, on brollava la pau i la germanor.
 
  Vicent fou un prevere atípic. En la parròquia de Santa Rosa d'Alcoi alenà en temps d'obscuritat l'acollida a gent obrera i del barri, i sembla que va reunir una bona gentada entorn de les veritats fonamentals de l'Evangeli de Jesús. Senzillesa i pau, justícia i lluita en benefici de tots o, millor dit, en benefici del poble. El poble tenia una identitat valenciana i evangèlica, i reclamava justícia pels dos motius.
 
  Deixebles de Jesús de Natzaret, i del Vicent, somiaren amb una forma de vida més evangèlica, més radical, més concretament arrelada. Fer, més que predicar. Calia fer experiència d'una vida evangèlica en comunitat, lluny del consumisme i dels enganys del capitalisme, més harmònica amb la natura o creació de Déu; on compartir fóra el signe de la germanor. En un moment, coneixen que prop de Muro, però bastant solitari, hi havia un poblet anomenat Turballos, quasi abandonat. Veuen que era apropiat per a fer l'experiència franciscana de natura, silenci, fraternitat i acollida de qualsevol persona que la necessitara, i que anhelara la pau i el respecte.
 
  I a poc a poc restauraren la capella i algunes cases, deixaren que les gallinetes corregueren pel carrer i les cabretes trobaren un bon pastor amic. Reordenen el lloc i el secanet, adeqüen la vida a un horari solar i els menjars a hàbits vegetarians més saludables i respectuosos amb la vida. I comencen a ser fidels a la pregària del matí, del migdia i del vespre.
 
  Buscaven fer comunitat cristiana, amb la vida i la litúrgia oberta a tots, creients o no creients, des de la consciència de ser ja poble valencià i des de l'opció de fer poble, estimant-se la llengua del poble, els símbols, la història i la cultura.
 
  La forma de vida evangèlica, si havia de ser encarnada i alliberadora, només podia comprendre's inculturada en la cultura del poble. A Turballos es podia viure esta coherència entre fe senzilla i cultura del poble amb total normalitat.
 
  L'acolliment i l'amistat a tot el que arribava era el pa de cada dia. Només s'incomodaven els qui venien amb prejudicis o amb por d'alliberar-se d'un consumisme aburgesat i una economia aliada amb les finances internacionals i el militarisme. El nucli de tota esta forma de vida era la pregària i els silencis a l'esglesieta del poble, a l'estil i estètica de les pregàries de Taizé. No es treballava per una ideologia o per a implantar una utopia. Hi havia fe i confiança que la semença donaria els seus fruits, encara que moriren sense veure'ls. El Regnat de Déu treballava sense les presses actuals, deshumanitzadores de la vida.
 
  Donaren suport a iniciatives pacifistes i eclesials alliberadores, com el Fòrum de Cristians i món d'avui, cada any a València; però tornaven a la realitat de la seua vida a Turballos, i el seu caminar s'acompassava als ritmes de la natura i les estacions, i al batec dels cors de les persones que compartien les seues vides.
 
  Quan ens reunírem un bon grapat d'amics per dir adéu a en Vicent, a la petita església del poble —i dempeus a l'ampla plaça de davant de l'església, perquè no cabien dins— el prevere que presidia l'eucaristia, el pare Llopis del Racó de Sant Francesc a Tales (Castelló), persona amiga molt semblant a Vicent, ens parlà de l'esperit que animava a Vicent: 1. Silenci, per a escoltar millor a l'altre. 2. Fidelitat a la pregària del matí, migdia i vespre, d'acord amb la creació i tornant sempre a la meditació de l'Evangeli de Jesús. Aspirava a viure senzillament com Jesús en Natzaret enmig del seu poble. 3. Acollida incondicional a qui arribava.
 
  Els cants, eixe dia, semblaven autèntics, necessaris. El gregorià de les parts rituals de la missa. El negre espiritual «Trobarem a faltar el teu somriure». El «Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca», de Lluís Llach, que tant s'estimava escoltar Vicent, i que acaba així: «I si un trist atzar m'atura i caic a terra,/ porteu tots els meus cants / i un ram de flors vermelles / a qui tant he estimat,/ quan guanyem el combat". El «Bon viatge pels guerrers si al seu poble són fidels» del Viatge cap a Ítaca, de Llach-Kavafis. Finalment un gran silenci, en eixir el fèretre de l'Església, el va omplir el toc de la «Muixeranga» a càrrec d'un bon xirimiter.
 
   Amb tots els qui se'ns moren, ens quedem amb algun deute. El clergat i l'església valenciana s'ha quedat amb un gran deute amb el prevere en Vicent Micó. Els laics, creients i no creients, amb la seua presència abundant donaren testimoni del fet que l'Evangeli de Jesús, que va intentar encarnar Vicent en la seua forma de vida, fou llum, alé i esperança per a tots ells; mentrestant haurem de seguir tots fent camins de fe i silenci, de justícia i pau, d'acolliment i fraternitat, i per què no, sent poble i fent poble. El papa Francesc demana que el Poble de Déu no oblide els pobles de la terra ni la gent del poble.
Portada | Sumari | Edicions Anteriors | Contacte´ns | Mapa general del sitio
Copyright © 2018 Revista Cresol
Regreso al contenido | Regreso al menu principal